Zona Zero

El vehicle llisca entre tarongers per carreteres negades de fang. No existeixen línies grogues, ni contínues, ni discontínues. No existeix, de fet, l’asfalt. A dreta i esquerra els arbres apareixen ornamentats amb canyes, plàstics, brossa anònima i fruits aliens al que d’ells s’espera. No queda quasi ni una tanca dels bancals propers al lloc pel que circulem, moltes d’elles es troben recolzades damunt les mateixes soques dels fruitals, altres naveguen pels tolls que esguiten ací i enllà, totes elles han estat arrossegades per la força de la riuada.

L’accés al poble bombolleja de gent. Un formiguer de solidaritat, de força, de vida. Als encreuaments que ens ixen al pas, per evitar col·lapsar els accessos amb tant de vehicle que remoloneja, hi ha paisans que orienten als que no son del lloc; “Vostè aparque ací, vostè continue cap enllà…”. Passades les primeres redones comença el verdader caos. El cel s’ha contagiat del color de la terra, el siena cobreix els núvols i la capa de color té una inquietant entonació càlida. Cap a un lloc i cap a altre la gent circula, en vehicles o a peu. No es veu cap policia. Segur està, però noquejada pel cop rebut i sense poder acudir a tots els llocs on se’ls reclama. Hi ha vehicles maniobrant per tot arreu, circulant de vegades en sentit contrari. Caos és la paraula que defineix millor l’estat de la població. Tots van a pas lent com respectant el dol per la desgràcia compartida. Les portes dels baixos, obertes de par en par, mostren les entranyes de les vivendes, allò que de normal es guarda amb cel i sols amb els més propers es comparteix. Dins i fora la gent s’afana en traure el pam i mig de llot que cobreix el sòl. És ú de novembre i ja fa tres dies que s’inicià la catàstrofe.

Pels carrers, apropats a les voreres, enfundats amb botes d’aigua o qualsevol calçat semblant, amb graneres, pales o poals, la gent, sempre la gent, avança oferint a dreta i esquerra la seua ajuda. Venen de prop i lluny. La majoria ni es coneixen, ni coneixen a ningú, però tenen braços, i ganes, i ànima, i això et porta a la fi del món. Son joves, molts d’ells, han agafat la iniciativa davant la orfandat a que ens hem vist sotmesos per part de les institucions. I han tirat endavant. De manera desordenada, a impulsos, de qualsevol forma, però han tirat i estiren de la resta, i tant que estiren. I son exemple per a molts i afronte per a altres. Per a que ningú, en cap moment, torne a desconfiar del futur. No sols ofereixen la seua feina a qualsevol que ho necessite, també ofereixen, a tot aquell que troben al seu pas, les vitualles amb què, precipitats, han omplit les motxilles. El mateix que fan els paisans, ni un dubte, des de les cases, buidant dels pastadors el poc que han pogut salvar de l’aigua per a repartir forces.

Restes vegetals conviuen amb les senyals de tràfic formant una amalgama difícil de discernir. Un contenidor de vidre s’ha estavellat contra un Jaguar quedant més que malparat. Tant se’n dona, hi ha un pam de fang al motor del vehicle que el feia inservible des d’abans. Cotxes, furgonetes, motos, han col·lapsat de manera desordenada pels efectes de la tromba d’aigua. Muntanyes de ferralla que en algun instant hi haurà que escalar. Matalàs, cadires, llavadores, còmodes, ordinadors, roba… tot s’amuntega a les voreres creant esculturals muntanyes junt a les faroles del carrer a l’espera de que algun ho retire. Una sort “d’estoreta velleta” esculpida pel desgavell viscut. Un semàfor, a la part alta de la calçada, penja a penes d’un fil amb el risc que allò suposa, però ningú sembla fer-li massa cas. Caquis de camps propers esguiten de taques de color la catifa de fang que s’escampa fins on la vista es perd. Una dona, ataviada amb bata d’anar per casa, es recolza a una granera mentre mira cap a un horitzó que ara no dibuixa futur.

El bombers forestals porten des de les dues de la matinada acovardint aigua d’un garatge subterrani. Tardaran encara diversos dies per a poder accedir al lloc. Ho fan acompanyats del temor dels veïns que esperen desagradables sorpreses en forma dels cadàvers que enllà baix es puguen trobar. L’aigua que ix del subsol s’aprofita per a diluir el fang i fer-lo corre cap a les andrones. De volta en quan s’emboca directament a aquestes buscant evitar que s’embossen. És prop del migdia i els seus superiors encara no els han donat un míser entrepà. Gràcies que la fornera del cantó ha pogut salvar pastissets i galetes envasades i els ho ofereix de tot cor. És la mateixa fornera que s’acaba d’assabentar que la seua arrendadora li ha condonat el lloguer del mes. Solidaritat, és la paraula que més es comparteix. Passen unes veïnes oferint fruita i ampolles d’aigua a qui no porte avituallament. Les mans en alt dels veïns agraeixen l’oferta però la majoria no alça la vista del terra. Es continua treballant. El més prompte que es puga s’ha de deixar el tall net. Les pales i rastells comencen a pesar però la capa de fang disminueix al baix al que estem netejant. Un magrebí ha entrat, i sense fer cap pregunta, ha agafat una granera i s’ha unit a l’equip. El mire estranyat, “¿Hablas castellano?” li pregunte. Fa un somriure d’entendre poc. “Ayudar” em diu i continua junt a nosaltres traient aigua, fang i tot el que s’ha de tirar al fem perquè ja no es pot salvar. Un ancià, pantaló curt, borses de plàstic enfundades als peus, damunt dels calcetins, baix de les pasqüeres, camina amb precaució cap a un vehicle. “Què vol? L’ajude?” “Sols veure el maleter” i es clava al toll de fang fins les canelles. Obri el vehicle i un basquet amb caquis i advocats apareix a mà esquerra. Manté bon aspecte. “On viu? Vol que li ho portem a casa?” “No, encara, no. Deixem-ho ací”. “Esperem que madure”, s’escolta per darrere i les rialles trenquen el dramatisme que s’arrossega. Altre veí s’apropa a la planta baixa, “necessiteu ajuda?”. Quasi abans de la resposta ja està també al tall. Viu enfront, al quart pis, l’aigua no li ha fet mal a la vivenda però té el seu cotxe i el de la núvia per al desballestament. Dos cunyats de la contornada, katiuskes enfilades, cigarreta en mà, acudeixen al bar de la plaça com a bons parroquians. Encara no tenen aclarit allò seu però tampoc sembla tinguen massa presa en fer-ho. La xinesa que el regenta acaba de cridar a la llogatera per a dir-li que l’aigua ha alçat uns taulells del paviment interior. Tot allò no lleva que haga decidit donar servici al poble, i està fent el dia a base de cassalles i llaunes de cervesa que renta sota el grifo abans de vendre. Uns tipus, pala en mà i coberts de fang fins als ulls, fan broma amb una paisana. Ells en realitat no han vingut a ajudar, diuen, sinó que ho han fet per l’esmorzar que diu que donen al poble. Ella els segueix el rotllo “no podieu haver triat millor lloc, ací hem guanyat més d’un Cacau d’Or”. Una jove i el seu marit trauen mobles i electrodomèstics de la planta baixa de sa casa. Els ajuden els veïns propers que ja tenen el seu avançat. Han perdut bona part de les seues pertinències en aquesta riuada que els polítics no han sabut avisar a temps. Un grup de xiconetes, carregades amb entrepans que la seua avia està amanint amb el que aplega de la solidaritat dels pobles veïns, ofereixen la mercaderia a viva veu. Junt als entrepans, una joguina, a penes un detall, per a la xiqueta de pocs anys d’aquella parella jove. La nena mira per tot arreu sense entendre què és el que està passant. Sols sap que tot el que tenia ara ho cobreix el fang. Les llàgrimes corren pel rostre de la mare, la veu no es capaç d’expressar el que a eixe moment sent. Una parella de quarantens passa amb un carretó ple d’eines de feina; “podem ajudar?” “Estem bé, gràcies” li conteste. I és cert perquè la manega que ens han deixat els bombers, amb l’aigua a pressió que estan traient del garatge, ens està facilitant i molt la feina. Tres adolescents senegalesos, tacats del cap als peus, corren pels carrer entre rialles rememorant, tal volta, l’enyorat paisatge de Tambacounda. Ja han fet una estona de feina, més de la que els tocava, pensen, ara volen dedicar temps al que la seua edat demanda. Un camió de la UME fa acte de presència amb poderós ronque. Tres soldats i un cabo que deia aquell. No semblen saber massa bé per on van ni el que ha de fer. La gent crida des dels portals; “ja era hora”. Ells s’encullen de muscles; “no ens deixaven vindre” diuen. I aleshores, les aspes de l’helicòpter de la guàrdia civil sonen damunt dels nostres caps com confirmant les seues paraules. Al menys sabem que estan, encara que no s’han vist massa tricornis esguitats de fang al llarg del dia. En dos dies seran les dobles aspes dels de l’exercit els que substituïsquen a aquestes.

I així, tot i més. La misèria i la grandesa humana compartint escena. I responent al crit de desesperació, la gent, aquella gent que som nosaltres, aquella gent a la que no podran derrotar. Un pensar que els valencians hem transformat, des d’una xispa anònima en eixe eixordador crit de solidaritat; “sols el poble salva al poble”. Un crit que recorre pedanies, pobles, viles i ciutats provocant una esgarrifança d’orgull i que hauria de fer tapar-se la cara de vergonya a tots els que no ha estat a l’alçada del que les circumstàncies demanaven.

I els grans polítics? Bé gràcies, supose. Encara que ni m’importa. I això sí potser un problema perquè podem començar a pensar que no ens fan ni la menor falta.

JORDI PEIDRO. Escriptor i il·lustrador