Una crida a la lluïdesa

Amb les eleccions del 20 de desembre a la volta de la cantonada, la gent comença a comptar els dies pel que serà l’inici d’un hipotètic canvi polític o de quatre anys més d’austeritat. El que històricament s’ha anomenat la “festa de la democràcia”, avui dia s’assembla més a un dinar amb la sogra, si ens fixem en l’entusiasme que genera entre els electors. Aquest desencant el veig reflectit per exemple a les paraules de mon pare, cada cop que els tertulians de “Al Rojo Vivo” deixen en evidencia les misèries de l’estat. L’expressió “tota la vida treballant pa d’açò” que li he sentit repetir des que tinc consciència, comença a adquirir sentit a la meva ment, quan veig les garanties que s’ofereixen a un aturat de llarga duració amb més de 30 anys cotitzats.

Tenint en compte açò defenc la seva falta d’entusiasme en el procés electoral, i inclús podria acceptar que no exercís el dret a votar. No obstant contemple amb cert estupor que aquesta actitud pugui ser adoptada pels joves del nostre país. Al cap i a la fi són ells els que estan cridats a abanderar el canvi.

Dic tot açò perquè la setmana passada es van celebrar les eleccions de representants dels estudiants i les estudiantes al claustre de la Universitat de València, i l’índex de participació no fou massa esperançador. Dels 45.997 estudiants que componen el cens, únicament 6.231 van acudir a les urnes. És a dir un 13,55% del total. Si ens fixem en la distribució per facultats, les dades encara són més sorprenents, ja que ni la de Comunicació ni la de Ciències Socials superaren el 12,40% de participació. En canvi la facultat de Matemàtiques amb un 28,73% trencava el mite de què aquells de ciències pures no són tan compromesos socialment com els d’humanitats.

No m’agradaria establir una relació causal entre la baixa participació en aquestes eleccions i les pròximes de caràcter estatal. Malgrat tot és tristament significatiu que la comunitat universitària mostre aquesta indolència en un temps en el qual els drets dels estudiants es troben sotmesos més que mai a la voluntat del capital.
Plantejava Saramago a una de les seves novel·les que passaria si la societat, sobtada per un atac de lluïdesa, decidís votar massivament en blanc. Bé, votar en blanc a Espanya, a causa de la llei D’Hondt, comporta encarir l’accés a les institucions dels partits menys votats. Per tant si algú decideix mostrar la seva insatisfacció amb els polítics que vote nul, o a partits minoritaris. Però que faci ús del seu dret.