Un clàssic de les banquetes

Va ser un precursor, un avançat al seu temps, quan el terme pedrera com la coneixem en els nostres dies era pura fantasia i més en un esport com l’hoquei, on en el nostre entorn encara caminava en bolquers i es funcionava per intuïció, sense cap metodologia. Eliseo Sánchez va ser el primer formador modern que va tenir les categories inferiors de l’Alcodiam i de la seua mà van arribar algunes innovacions.

Va viure en primera persona aquella irrepetible generació dels Toni Martínez, Rubio, Andrés Jordá, Rodolfo i Koki, que en la dècada dels 80 del passat segle va posar una pica on ningú ho havia aconseguit abans en l’hoquei i va obrir els ulls d’aquest esport a la societat local, alhora que va posar a la nostra ciutat en el mapa d’aquest esport a nivell nacional. Va ser la de la seua generació, coincideix en edat amb els seus inicis en l’hoquei, encara que no va aconseguir la notorietat d’aquests avançats al seu temps.

També va viure en primera persona, però ja com a entrenador, la irrupció d’una altra gran generació, la formada per Rafa Linares, Jorge Castañer, Lorenzo, Lalo i Pablo Doménech, entre altres noms, que va aconseguir que l’Alcodiam retornara a Primera Divisió.

I en els últims temps va participar de forma activa en la formació durant la seua etapa com a entrenador i coordinador de la pedrera del HC Cocentaina de jugadors com Vicent Martí, Carlos Cantó o David Doménech. D’una forma o una altra, ningú li pot llevar a Eliseo Sánchez la seua condició de gran d’aquest esport, com a espectador de luxe de tots i cadascun dels grans moments que han acompanyat a l’hoquei de la zona en les últimes cinc dècades.

Però referir-se a Eliseo Sánchez no és solament parlar d’hoquei, també de l’altra gran entitat esportiva local com és l’Alcoià, ja que va tenir seient privilegiat en una de les etapes més recordades i que millor sabor ha deixat en l’afeccionat blanquiblau, formant part d’aquella directiva presidida per Javi Gandia que va arribar al club amb l’Esportiu agonitzant i a la vora de la desaparició. L’equip va retornar a Segona B, queda molt fresc en la memòria aquell històric ascens de Mar Menor i després van venir temporades que van calar molt profund amb aquelles eliminatòries ‘coperas’ enfront de Mallorca i At. Madrid.

Pregunta. –Com van ser els teus inicis, perquè tu no eres alcoià, vas nàixer en Puertollano?

Resposta.–El meu pare era sotsinspector de banca i li van traslladar a Alcoi tenint jo 11 anys. Em matriculen en el col·legi Salesianos i allí descobrisc l’hoquei, fins llavors ni sabia que existia. La meua família s’instal·la en el mateix carrer en la qual vivia Toni Martínez, del que em faig molt amic. A casa els meus pares no veien bé que jugara a l’hoquei, però a força d’insistir, ho aconseguisc i comence a introduir-me en el ‘mundillo’ local. Com tots els que ens creiem alguna cosa, pensem que mereixem més oportunitats i amb 17 anys, veient que jugava poc, ho va deixar. Em vaig equivocar, vaig haver de tenir més paciència.

P.–I llavors?

R.–Em faig àrbitre, però no tenia caràcter per a açò. Arribe a tenir llicència nacional, amb si dirigir partits en Segona Divisió, una categoria equivalent al que és avui dia la Lliga Sud, però en el primer partit vaig tenir uns problemes i amb 46 dies em retiren la llicència. Vaig deixar de xiular i decidisc amb 20 anys tornar a jugar a hoquei. Però em trobe que se m’havia passat l’arròs. Jo era un jugador del munt. També coincidisc en el temps amb una de les millors generacions que ha donat l’hoquei local.

P.–I apareix el ‘gusanillo’ de les banquetes?

R.–Quan jugava ja vaig fer els meus ‘pinitos’ però comence realment en la temporada 79/80. Dos després em donen la responsabilitat d’entrenar al primer equip de l’Alcodiam en Primera Divisió. Record que aquell any vam descendir. Acabem la lliga en catorzena posició, però la Federació va decidir reestructurar la categoria i vam anar els últims a baixar per classificació. Estaven en aquell equip els Rubio, Toni Martínez, Andrés Jordá, Koki, Rodolfo, Toni Jordá, Javi Pascual… Hi havia un ‘equipazo’. Intentem l’any següent ascendir després de quedar campions en Segona Divisió però després de diversos intents ens quedem sense aconseguir-ho.

P.––El final d’aquella irrepetible generació va produir un impasse de diverses temporades en les quals no es va aconseguir cobrir aqueix buit deixat i el relleu es va fer esperar més de l’esperat. Va caldre esperar una dècada per a veure una altra vegada al *Alcodiam en Primera Divisió. Mentre s’anava forjant una altra generació que va arribar trepitjant forta i va aconseguir aqueixa anhelada tornada en la temporada 93/94, amb Eliseo Sánchez com a entrenador.

R.–Des de ben xicotets van ser un equip campió. Ho van aconseguir en la categoria benjamí, després com a alevins, en infantils aconseguim ser sisens d’Espanya, en juvenils i en júnior van acabar sisens i cambres d’Espanya. Aconseguim ascendir a Primera Divisió amb un equip exclusivament de gent de la casa. És un record inesborrable, encara avui dia mantenim un grup de WhatsApp i la relació és estupenda. Se’m posa la carn de gallina solament de pensar la rebuda que ens van fer en l’Ajuntament. Després va estar la celebració a Miami, perquè Lionel Grau va prometre viatjar fins a allí si aconseguíem ascendir. Jo no vaig ser per la meua por a volar. Solament vam estar una temporada, baixem a l’any següent, aquell equip necessitava uns reforços i no van arribar. Vam tornar a jugar la promoció d’ascens a la temporada següent, nosaltres crec que li vam fer 31 gols al Tenerife però l’Alcobendas va fer un més en el partit que tancava la competició i ens quedem sense pujar per una diferència de dos gols.

P.––I arriba l’adéu a l’Alcodiam?

R.–En la temporada 01/02 fitxen a Paco Villar com a entrenador del primer equip. Al meu em diu que passada a portar als més xicotets del club i jo entenc que estava capacitat per a estar en un altre lloc com a entrenador i decidisc marxar-me amb molt dolor perquè l’Alcodiam ha sigut i serà sempre el club de la meua vida. Al principi amb molt ressentiment, després el temps esborra certes ferides. El Patí Contestà em crida, però amb ells estic solament una temporada i a la següent va fitxar pel HC Cocentaina, on aquests últims deu anys he sigut tremendament feliç, sobretot perquè han confiat en el meu des del primer dia i m’han donat llibertat per a prendre decisions. Vaig arribar al club i hi havia solament dos equips. Fa un parell de temporada eren ja tretze. Estic molt content del meu pas per Cocentaina perquè tots aquests anys ha demostrat ser un club formador que ha sabut treballar la pedrera, amb una política molt bona de captació en els col·legis. Una etapa en la qual Cocentaina ha sabut posar-se en el mapa d’aquest esport. Ho deixe perquè cree en el canvi generacional, un xiquet vol veure a una persona jove i jo encara que em veig en forma i capacitat per a seguir, és el moment que entren al club noves idees. Saben que si em volen per a qualsevol consulta, allí estaré. L’hoquei ha sigut la meua vida després de la família. M’ha donat moltes alegries, però sobretot una gran quantitat d’amistats que guarde com un tresor.

Foto: Dany Vilaplana