Un arqueòleg alcoià data l’espasa islàmica més antiga de València

L’arqueòleg alcoià José Miguel Osuna Cervantes, de 25 anys, ha sigut un dels grans artífexs en la troballa d’una important relíquia històrica: la primera espasa islàmica trobada a la ciutat de València. Este descobriment té una singularitat notable, i és que només existix una espasa similar, descoberta en les excavacions de Medina Azahara, l’antiga ciutat califal d’Abderramán III a Còrdova.

L’espasa, datada en el segle X, va ser localitzada en una casa islàmica i en un context domèstic. Es trobava en posició vertical dins d’una fossa, la qual havia sigut emplenada amb diversos materials. Esta particularitat ha portat als experts a sobrenomenar-la “Excalibur”.

Després de ser sotmesa a un procés de restauració, l’espasa ha sigut datada gràcies a la beca d’arqueologia atorgada anualment per l’Ajuntament de València, específicament pel Servici d’Arqueologia (SIAM). I, en este aspecte, és on entra en acció l’alcoià José Miguel, qui va començar la beca el mes de setembre passat i que actualment es troba en la recta final d’esta.

Segons ell mateix explica: “Vaig considerar diverses possibilitats d’investigació, però al final vaig decidir que l’opció més viable era realitzar un estudi sobre els metalls des de l’època romana fins a la medieval. Això es deu a l’obertura de noves interpretacions dins d’un marc coherent i lògic, basat en diferents excavacions, i el discurs històric que es pot desenvolupar a partir d’estes. Encara que els meus estudis se centren únicament en la ciutat de València, no estan desconnectats d’altres localitzacions, ja que cada objecte estudiat podria haver estat dins de l’àrea d’influència de cada cultura en la seua època”.

L’especialització del beneficiari de la beca en metalls ha afavorit la precisa datació de l’espasa trobada. Com José Miguel esmenta, dins del marc del seu projecte d’investigació, va ser inevitable que es topara amb este descobriment, encara que inicialment desconeixia la seua existència prèvia. Segons explica: “Era la meua obligació estudiar-la degudament i considerar les possibilitats de la seua interpretació juntament amb els informes de l’excavació on va ser trobada”.

Així doncs, l’arqueòleg es va endinsar en la meticulosa investigació, que recorda pas per pas de la manera següent: “A pesar que hi havia alguna suposició sobre la ubicació temporal d’este objecte, el buidatge bibliogràfic ha sigut bastant exhaustiu. El primer que vaig fer va ser consultar als arqueòlegs del Servici d’Arqueologia (SIAM), ja que a causa de la seua àmplia experiència podien orientar-me cap a un lloc o un altre. Després, vaig decidir buscar en bibliografies sobre armamentística, i en algunes revistes científiques dedicades a l’època islàmica a Andalusia, perquè contenen una gran quantitat de troballes d’aquest període, molts d’ells en condicions extraordinàries de conservació. No vaig trobar més que un paral·lel més o menys contemporani a esta espasa, però gràcies als suggeriments i aportacions de l’exdirector del SIAM, juntament amb la revisió de la ceràmica del context estratigràfic de l’espasa, hem pogut arribar a una sèrie de conclusions”.

Els resultats extrets se centren en la probabilitat que l’espasa haja sigut propietat d’un genet, donat el seu disseny característic: una espasa curta, sense guarda per a la mà i amb un sol tall, idònia per al combat cos a cos i el tall des de dalt. Segons explica l’alcoià, un dels detalls més significatius són “les escotadures en la seua empunyadura, que permeten una millor mobilitat a l’hora del seu ús”. A més, per similituds amb una espasa de Medina Azahara, i pel seu context sedimentari, es pot dir que es tracta d’una espasa califal de finals del segle X.

El procés d’investigació ha sigut complex, com l’arqueòleg recorda: “Encara que aparentment les fases semblen senzilles, arribar a una conclusió sobre este tema no deixa de ser com llançar-se a l’abisme de la incertesa. Encara hi ha moltes preguntes tancades en l’espasa, com el perquè es va trobar de tal manera en el context sedimentari. Des de la realitat més pròxima, podríem dir que és casualitat, i des de la fantasia desitjada, la rendició d’un genet davant la mort o qualsevol adversitat. El que no hi ha dubte és que l’arqueologia és un marbre infinit que alberga en el seu interior la Història tal com és, i a la qual no podem accedir de manera plena. Per a mi el més difícil no és determinar la naturalesa de l’objecte, sinó la seua posició en el discurs històric i com pot ser emprat”.

Certament, esta troballa ha tingut un significat molt especial per a l’arqueòleg alcoià: “a través dels resultats i el seu reconeixement, puc dir que tot el treball ha valgut la pena i que res ha sigut en va”. Després de la culminació d’este estudi de gran importància, José Miguel expressa el seu compromís continu amb la disciplina: “El meu objectiu és continuar estudiant independentment del període arqueològic. Malgrat tindre inclinacions personals cap a la protohistòria, estic preparat per al que vinga. Però sobretot, continuar treballant a València i la seua zona, ja que em sembla una àrea amb un potencial arqueològic molt major del qual creia i per al qual encara fa falta treballar molt”.