Un any del pitjor accident de Jacobo Santana

Fa exactament un any, Jacobo Santana va viure una dels seus pitjors malsons. El 2023 havia sigut un any quasi perfecte per a ell: triple campió d’Espanya, campió d’Europa i tot això en el seu retorn al ciclisme després de cinc anys sense competir. Tot semblava indicar que estava en el camí correcte per a defensar el seu títol de campió del món guanyat en 2022. No obstant això, un accident greu va canviar dràsticament el rumb de la seua temporada, i de la seua vida.

A l’agost del passat any, Santana va arribar als Campionats d’Europa de DH, disputats en l’estació de Les Menuires, França, en plena forma i amb gran confiança. Havia aconseguit el millor temps en els dos primers parcials del circuit i tot apuntava al fet que podria guanyar la competició. Però en la part final del recorregut, en una secció ràpida del circuit, va patir una caiguda que va arruïnar el seu somni de triomf. La caiguda no sols li va fer perdre la carrera, sinó que també li va provocar greus lesions: fractura de clavícula i nou costelles trencades. Les ferides van resultar ser encara més greus quan, ja a l’hospital, els metges van detectar un pneumotòrax amb sagnat en el pulmó, una complicació seriosa que podria haver tingut conseqüències encara més fatals.

El temps a l’hospital va ser difícil tant física com emocionalment. “Vaig estar nou dies en l’UCI. En ingressar, em van fer un escàner i em van detectar un pneumotòrax, la clavícula fracturada per quatre llocs i nou costelles trencades. El pneumotòrax era en eixe moment el més greu, i de seguida em van posar un drenatge. Als dos dies em van operar de la quàdruple fractura de clavícula. Els primers set dies ho vaig portar bastant bé, però a partir de ací vaig començar a trobar-me molt malament pel tema de la medicació. Al nové dia, després de veure que el pneumotòrax havia evolucionat bé, contractem una ambulància per a portar-me de tornada a Espanya, on també vaig estar ingressat sis dies més a l’hospital”, relata Jacobo, descrivint el delicat del seu estat.

Recuperar-se d’un accident tan greu no va ser fàcil. “Els dos primers mesos van ser de repòs absolut, i a partir de ací ja vaig començar a realitzar exercici físic”, explica. Encara que no va tindre un seguiment mèdic exhaustiu, Jacobo va confiar en les seues pròpies sensacions i va anar augmentant gradualment el seu nivell d’activitat. “La veritat és que molt de seguiment no em van fer, vaig ser més a sensacions meues, conforme anava millorant feia més coses”, afig, mostrant com la seua intuïció i coneixement del seu propi cos van ser claus en la seua recuperació.

El retorn a l’entrenament no va ser immediat, però Jacobo es va reincorporar a la bicicleta tan prompte com es va sentir capaç. “Als dos mesos i poc crec que ja vaig començar a eixir amb la bici de carretera. El dolor de costelles ja havia desaparegut i era temps de provar sensacions damunt de la bici per asfalt”, recorda. No obstant això, reprendre la bicicleta de muntanya, la seua veritable passió, va prendre un poc més de temps. “La bicicleta de muntanya vaig tardar alguns mesos més a agafar-la. Al gener em van donar l’alta mèdica i ja vaig començar a muntar per muntanya. Por no, més aviat respecte per intentar no tindre una caiguda i donar-me en les zones fracturades”, confessa, reflectint la combinació d’entusiasme i precaució que va marcar el seu retorn.

Malgrat estar en millor estat físic, Jacobo ha decidit no afanyar-se a tornar a competir. “De moment no he tornat a competir. Aquesta tardor tinc la intenció d’operar-me per a llevar-me la placa que porte en la clavícula. He sigut en aquest aspecte un poc conservador, ja que un eventual colp en eixa zona podria suposar una múltiple fractura pels caragols que subjecten la placa”, explica, subratllant la importància de la paciència i prudència. Hui dia, Jacobo reconeix que encara no està al mateix nivell que abans de l’accident, però no es deixa véncer per la frustració. “Les sensacions són bones damunt de la bici, però el que s’ha dit, fins que no em lleve la placa no vull arriscar massa i molt menys competir”, afirma.

En mirar arrere, Jacobo reflexiona sobre l’accident i com va ocórrer en un lloc inesperat del circuit. “La veritat és que mai, veient el complicat i perillós que era el circuit, m’haguera imaginat caure’m on vaig caure. Diguem que ja havia eixit de les zones més perilloses del traçat, però com els temps amb el meu principal rival estaven molt ajustats, calia intentar arrapar dècimes d’on fora. Eixe ímpetu de pedalar fort va ser el que em va fer cometre l’error que em va costar la caiguda”, explica.

Amb perspectiva, Jacobo ha aprés una lliçó valuosa de la seua caiguda: “Sobretot que on menys t’ho esperes està el perill. És un esport d’alt risc degut a la velocitat i a les dificultats tècniques que et trobes a la muntanya. En una dècima de segon que et relaxes pots patir una caiguda com la que vaig tindre i tirar tot un any a les escombraries”, reflexiona.

Mirant cap al futur, Jacobo té clar que els seus pròxims passos dependran de la seua recuperació total. “Una vegada m’operen i em lleven la placa de la clavícula serà el moment de valorar el que faré la temporada que ve. De moment, estic il·lusionat amb anar a la fi d’aquest mes als mundials de bicicleta de muntanya que se celebren a Andorra com a tècnic de camp per a ajudar a reconéixer els circuits a tots els esportistes seleccionats de totes les categories, inclosos els olímpics”, conclou. Encara que el camí per davant encara és incert, la seua passió pel ciclisme i el seu compromís amb la millora contínua sent la força impulsora del seu retorn a l’esport que li ho ha donat tot.