Tres ‘forasters’ made in Alcoi
Entre ells es coneixen, així que tenen moltes anècdotes que contar; de quan van actuar en 1981 amb La Cassola o quan Neus i Juansa van compartir escenari en 1988 per primera vegada de manera professional. Em veig en la tessitura d’interrompre’ls perquè ens centrem en l’últim treball que els ha reunits de nou, aquesta vegada, després de les cambres.
“Excepte la gent jove –comenta Pep Sellés– va coincidir en aquesta sèrie que ja havíem treballat entre nosaltres, i ens coneixíem. Així que ens retrobem tots i va ser com notar que la professió tornava a arrancar, i això tenia una il·lusió extra”.
I és que, fa ara un any que va començar el rodatge de ‘La forastera’, una sèrie de 8 capítols, d’uns 45 minuts de durada cadascun, que es va emetre en À Punt amb lliuraments setmanals aquesta primavera, arribant a aconseguir una audiència de fins a un 19% de share. No obstant això, el pressupost, va obligar a rodar dos capítols a la setmana, per a reduir els dies de treball a tan sols quatre setmanes.“Ens recollien a València els cotxes de producció a les 7 del matí –explica Juansa Lloret– i tornàvem a casa a les 20’30 hores. Tenies un mail sobre les seqüències que anaves a rodar l’endemà, i estàs sopant i estàs estudiant, i estàs dormint i estàs repassant”.
“A mi em va dir el meu representant –diu Neus Agulló– dient-me que tenia un paper que era ideal per a mi, en una sèrie que s’anava a rodar a Segart. En principi li vaig dir que no, que estava ja jubilada i no volia fer res. Però entre el meu marit i el meu fill em van convéncer, i la veritat és que no em penedisc, perquè malgrat la calor que suportem, me’l vaig passar bomba: em vaig sentir abrigallada i respectada per tots els components de l’equip, des dels propis companys actors, fins als tècnics i maquilladors”.
Als xics els va dir el productor de la sèrie i cap va poder negar-se. Això de Pep Sellés va ser una col·laboració especial, d’un dia de treball. “Eren amics –compte– i no podia dir que no. A més, va ser molt divertit”. Juansa Lloret assegura que li fa il·lusió que algú compte amb ell per a fer diferents papers, encara que aquest home tímid, es transforma de tal manera que els seus personatges no tenen res a veure amb ell.
No obstant això, Pep Sellés vol fer una reivindicació agredolça: “El frustrant és que després de dedicar una vida (amb sang, suor i llàgrimes) a aquesta professió, notes que no hi ha un reconeixement d’actors valencians que treballen en la Comunitat. En cada treball hem d’arrancar des de zero i així és impossible omplir els teatres perquè no se’ns coneix”.