Tots Sants i el xiprer. JOSÉ ANTONIO TOMÁS ANDRÉS

Quan arriba la festa de Tots Sants, ja en plena tardor, ens ve a la memòria el xiprer, eixe arbre esvelt, puntegut, que apunta al cel com una llança, d’un color verd fosc tan bonic. Sol estar present pràcticament en tots els cementeris, com si fóra un guardià permanent de tots els nostres avantpassats i éssers volguts que ja no estan entre nosaltres, però que quan apleguen els primers albors de novembre ens els fa recordar any rere any.

El seu nom científic és Cupressus sempervirens. Es creu que és originari de Xipre, illa mediterrània situada al sud de Turquia , encara que hi ha autors que el situen a Grècia o l’Orient Mitjà. Va ser introduït a Espanya fa infinitat de temps. Per aquesta zona de Llevant n’hi ha en quasi tots els pobles. És un arbre resistent als incendis, per aquesta raó s’ha pensat utilitzar-lo com a tallafocs.

El xiprer simbolitza la unió entre el Cel i la Terra. En molts pobles se’l tenen com un arbre sagrat que, per la seua longevitat, en diuen “l’arbre de la vida” encara que semble una contradicció, si tenim en compte que té algunes connotacions amb la mort. L’aroma que desprén és un símbol de virtuts espirituals. La seua fusta incorruptible ens fa pensar en la immortalitat.

Els robusts xiprers del cementeri…
redreçats en fileres imponents,
com si foren els guardians permanents
de tots els que allí estan en captiveri.
Ombrívols, taciturns i amb molt criteri…
vetlen ferms tots el cossos del creients
del lúgubre espai on estan els ens,
que reposen la pau d’aquell imperi.
¡Regis i forts xiprers que amb valentia
imposeu la tranquil•litat i calma
a les necròpolis quan ve Tots Sants!
Vosaltres heu de morir algun dia
i amb la levitat de la vostra ànima,
no és fàcil que necessiteu guardians.