Toni Justicia: “Qui vinga ha de fer front al deute actual”

Poques peces són material tan sensible com la de president de l’Alcoià. En altres moments de bonança, era un càrrec per a presumir, amb projecció social perquè popularment es deia que primer estava l’Ajuntament i després l’Associació de Sant Jordi i el Deportivo per la seua projecció en l’exterior, però en temps de vaques flaques com els actuals, recollint com a herència un deute superior al milió d’euros, amb proveïdors cridant constantment a la porta, amb el seu predecessor en el càrrec a punt de ser denunciat en els jutjats i amb l’entitat en venda, no és precisament un menú de bon gust i fàcil de digerir en el dia a dia. Toni Justicia, que compleix la seua segona temporada completa com a president, fa repàs a l’actualitat blanc-i-blava.

–Sona realment a una maledicció?
–Més que un problema en el dia a dia, les majors dificultats venen a l’hora de fer front a aqueixos proveïdors, que en alguns casos continuen treballant amb nosaltres, vols pagar-los el que hi ha pendent, però és impossible perquè arrosseguem una motxilla del passat tan pesada que fins i tot volent, tractant de fer bé les coses, no pots. És molt trist i alhora frustrant.

–Quin és el deute real de l’Alcoyano en aquests moments?
–Entorn d’un 1.400.000 euros. Potser per a altres clubs és una quantitat insignificant per al que arrosseguen, però per a una entitat com la nostra, és una xifra molt important i ens limita qualsevol decisió que vulgues prendre.

–Una de les teues peticions en arribar a la presidència l’1 de gener de 2021 va ser fer una Auditoria per a saber l’estat real dels comptes del club després de la marxa de Juan Serrano després de dotze anys en el càrrec. Va canviar alguna cosa la perspectiva després de conéixer el resultat?
–Intuíem el que podíem trobar i des d’un primer moment vam tindre clar que no anava a ser gens agradable. Volíem saber fins a on arribava la roba bruta i posar així el comptador a zero o a menys 1.400.000 euros. Van ser quasi deu mesos de bastant dedicació, d’aportar informació als auditors. Moltes vegades no va ser fàcil. Cal tindre en compte que el club va estar durant quatre anys sense presentar els seus comptes en el registre mercantil.

–La ferida segueix molt oberta, A l’inici de l’any vas anunciar el desig de portar als jutjats a Juan Serrano. Segueix avant la demanda?
–Per desgràcia va ser així. Hem volgut que passe agost per diferents raons, però al setembre volem que tot seguisca el llit normal després de les vacances. Ningú millor que ell sap la situació del club com és. En el seu moment va signar un reconeixement de deute de 200.000 euros, dels quals només va fer front a 50.000 euros i té pendent pagar els 150.000 euros restants. Es van signar uns terminis que no va respectar, va haver-hi una pròrroga a la qual tampoc va fer cas, per la qual cosa sentint-ho molt el club ha de mirar pels seus interessos. La nostra intenció no era arribar a aquest punt però dona la sensació que es comencen a riure de l’entitat i no queda una altra que actuar.

–La bomba de l’estiu, sens dubte, és l’anunci de la venda i l’obertura de la porta a l’arribada de capital forà per a fer front a la delicada situació econòmica de l’entitat. No suposa enviar un missatge de feblesa amb la lliga recentment estrenada?
–No sé si és enviar un missatge de feblesa o no, cadascú que l’interprete com millor considere, però és la realitat de l’Alcoyano en aquests moments. Perfectament la SAD podria fer un pas arrere, dir que fins ací hem arribat i reduir considerablement el pressupost dedicat a plantilla. En canvi, el missatge de la majoria accionarial és apostar per mantindre a l’equip en Primera Federació amb la mateixa inversió en la confecció de la plantilla que la passada temporada. Ara bé, des del club s’ha volgut obrir la porta a l’arribada de nous inversors que injecten uns diners que faça fort l’actual projecte. Amb els actuals recursos no és suficient per a fer front una categoria com la Primera Federació, amb un gran atractiu esportiu, però tremendament deficitària per les despeses que es generen.

–Amb 1.400 socis tampoc es pot demanar molt més?
–Ens agradaria que la realitat fora una altra. L’any passat amb tot el que va passar en la Copa arribem als 1.600, una xifra que podríem aconseguir de nou perquè ja estem en els 1.400 socis, però continua sent una quantitat insuficient. Parles amb presidents d’altres clubs i no es creuen que un club com el nostre, amb la seua història, tenint el Collao, tinga menys de 2.000 socis. Estem oberts a qualsevol suggeriment. Parlem amb les penyes a la recerca de la seua opinió, però continua sent molt complicat fer nous socis. El trist és veure a molts aficionats que únicament es dediquen a criticar i a parlar mal sense ser socis.

–Això del carnet de jubilat ha sigut una relliscada?
–Crec que es va malinterpretar les intencions del consell d’administració. La tendència dels clubs és anar al carnet general únic. Estan desapareixent els abonaments per a jubilats, mentre que en l’Alcoyano tenim carnet de xiquet, estudiant, universitari, jubilat i aturat. Llevar-los tots d’una vegada és complicat. Molts jubilats es van molestar per haver de presentar la renda per a així beneficiar-se del descompte. Pensàvem que no anava a ser un problema mostrar-la quan es demana per a matricular a un fill o pagar un televisor a terminis. Es tracta d’una informació que després no manegem. M’entristeix que tota la polèmica suscitada entorn dels jubilats ha impedit que isquera a la llum el que té de bo aquesta campanya d’abonats que era el descompte del 50 per cent en el carnet d’aquell soci que portara a un altre nou. A més, s’han mantingut totes les categories i s’ha afegit el pack familiar.

–Tornant a l’entrada de nou capital, tot ha quedat en un anunci o hi ha un interés real?
–Hi ha algun moviment però res en concret. L’Alcoyano en aquests moments és un plat de menjar molt apetible per a invertir. És un club molt volgut, amb una història i econòmicament no seria una inversió massa gran per a les quantitats que manegen uns certs grups inversors. En el club tenim clar que no donarem les claus de l’entitat a qualsevol que passe, per dir-ho d’alguna manera. Un dels requisits serà fer front al deute. No val que algú vinga i pose en marxa una quitació per a no haver de pagar a proveïdors. Es mirarà molt aqueixa qüestió, com també que es venja amb la intenció de fer negoci per a després vendre el club. Un altre dels requisits serà la presentació d’un pla de viabilitat.

–Quin paper juga actualment l’inversor local?
–Ha tingut, té i tindrà un paper fonamental. Si l’Alcoyano segueix en Primera Federació és precisament per ells, mereixen un monument. S’han bolcat i és d’agrair tot el que han fet per l’entitat. Sense ells, no sé on estaríem ara. D’ells precisament parteix la idea de buscar nous inversors pel bé de l’entitat. En cap moment busquen distanciar-se, tot el contrari. Creuen que la millor manera de donar estabilitat a aquest projecte és obrint la porta a l’entrada de nous accionistes, però mai com un negoci particular.

–Parlem molt de portes cap a dintre, però la Federació dona la sensació d’haver-se esborrat a penes un any després d’anunciar a so de bombo i platerets la creació de la nova categoria. Quin és el seu paper en aquests moments?
–Fa un any, a hores d’ara, havíem realitzat tres reunions de clubs per a posar en marxa la nova competició. Portem una jornada de la nova temporada i encara no ens han cridat per a parlar. És trist però els clubs necessitem saber els diners que percebrem de Federació per a quadrar els nostres pressupostos. Sabem el que ens gastarem però no el que podem ingressar. L’any passat vam rebre 360.000 euros i imaginem que la quantitat a percebre estarà entorn del mateix. El nou acord pels drets televisius s’ha signat per les mateixes xifres que hi havia.

–Molts nou-rics s’estan dedicant a trencar la banca del mercat de fitxatges i encarir les plantilles.
–El cost de la nostra plantilla està entorn dels 850.000 euros, que és els mateixos diners que es va destinar la passada temporada. Hi ha quatre o cinc clubs que s’estan dedicant a desvirtuar el mercat amb les seues ofertes a jugadors. El diumenge em parlava el president de la SD Logroñés que un club de la nostra província recentment ascendit li va oferir a un jugador seu un contracte de 90.000 euros quan estava cobrant 20.000. No pot ser que una fitxa  coste 4.000 euros o que un arbitratge es puge als 5.000 euros. Són quantitats que ofeguen als clubs i fan de la Primera Federació siga una categoria molt cara, que requereix d’inversors per a fer front a la gran despesa que es necessita.

–El repte és la permanència?
–És la permanència però sense deixar de somiar. L’any passat el grup dos va ser una lliga més competida que el grup primer. Aquesta temporada amb la reestructuració és una incògnita. Es presenta un grup atractiu pels equips que hi ha i els camps que es visitaran, però caldrà esperar. Personalment estic molt il·lusionat amb la volta de rosca que se li ha donat a la plantilla de l’Alcoyano. Crec que s’ha aconseguit aquest punt d’equilibri amb una mica més de qualitat de centre del camp cap amunt, no depenent tant de Mourad com l’any passat, sense perdre aqueixa essència d’equip competitiu i físic que ha caracteritzat l’Alcoyano amb Vicente Parras com a entrenador.