Terra d’artistes

Alcoi sempre ha sigut una terra d’artistes, de gent inquieta, amb iniciatives, creativitat, ganes i molta motivació. Pot ser a causa del terreny, de la verticalitat, de viure en una ciutat enfilada entre barrancs. És probable que influïsca el grup ,el col·lectiu perquè han sorgit verdaders creadors autodidactes i altres formats que han fugit de l’ortodòxia.

I sobretot, és possible que la natura, el paisatge que ens envolta, que de vegades molts el veuen com un decorat de cartó, haja afavorit la vinguda de les muses.

El paisatge ha sigut l’escapatòria, la fugida del rugir industrial de l’abans ‘terra de telers’. Els pintors del segle XIX ja valoraven la pau que oferien llocs com la Font Roja. Com van fer Francisco Laporta o José Mataix Monllor.

Fernando Cabrera va dedicar temps a les excursions i plasmar en el seu llenç obres com ‘La Calera’, ‘Paisaje de Mariola’, ‘Paisaje de Alcoy’. ‘L’Alt de la Creu’. Cabrera compartia amb el seu amic, el pintor Sorolla, del qual es celebra l’any Sorolla pels cent anys de la seua mort, la passió per la llum i els gustos paisatgístics.

Sorolla va estar influenciat per la ideologia de la Institució Lliure d’ Ensenyament, que pregonava els beneficis del paisatge. Pensaven que permetia educar la intel·ligència, la sensibilitat i la imaginació. Afavoria l’expansió de la fantasia, l’ennobliment de les emocions, la dignitat dels gustos i ‘l’amor a les coses morals’.

Pot ser que les il·luminades obres de Sorolla o de Cabrera buscaren una doble intencionalitat entre el públic que mirava els seus quadres.

Un altre prodigi artístic, nascut en la terra de les costeres i ponts, és el cas de Joan Valls. A banda de la gran qualitat de les seues obres, hauria de servir com tot un exemple per a les generacions d’ara i les pròximes de com l’interés, l’ànim, l’afany de Valls el van portar a un reconeixement quan va partir d’una formació autodidacta.

Curiosament, el seu primer llibre de poemes en valencià, publicat l’any 1947, ‘La cançó de Mariola’, és tota una oda al paisatge, a la bellesa de la natura, a l’alegria de viure, plena de lirisme.
“No sé quins colors de glòria s’irisen en la muntanya, com una aurora opalina que el bell paisatge encisara”. Escriu Joan Valls en un fragment del seu llibre.

El temps dirà, els nous coneixements serviran per a confirmar si és la terra la que definitivament fa els artistes.

Mentre, per si de cas, no costa res passejar per la Font Roja o la Mariola quan falte la inspiració.