Teresa Payá: Brindis de Champions

Quan parlem d’esport femení a la ciutat, de seguida venen a la memòria els noms de les gimnastes Laura Casabuena, Maia Llácer i Daniela Picó o de l’atleta Alba Sanegre, com a vaixells insígnies. També està l’equip del NB Alcoi, que milita en la Primera Divisió del bàsquet femení autonòmic, i a nivell d’entitats, els dos clubs de gimnàstica artística –CGA Alcoi i L’Esport– i de rítmica –CGR Alcoi i CGR Sant Jordi–.

No obstant això, són menys els que saben que a una mica més de quatre hores amb cotxe, a 430km de la nostra ciutat, a Lleida, fa sis anys que allí viu una xiqueta a la qual se li donava molt bé l’hoquei, però a la qual la normativa esportiva li impedia jugar amb xics de manera federada, al no estar permesos els equips mixtos, per la qual cosa en el seu horitzó se li va obrir un gran dilema: continuar entrenant amb xics però no jugant al no haver-hi lliga federada de xiques a la Comunitat Valenciana, o eixir de casa i marxar-se lluny de la seua família per a complir un desig, que era continuar formant-se i jugant a l’hoquei a molts quilòmetres de la seua llar.

Va ser llavors quan Teresa Payá va triar el camí més difícil per al seu entorn, encara que el més fàcil per a ella, ja que l’hoquei era part i molt important de la seua vida des que es va posar uns patins per primera vegada i va començar a donar-li a una bola amb un estic tenint a penes 3 anys.
Començava així, amb aquella valenta decisió, una nova vida, un camí que li ha portat a perseguir un somni que de moment no té sostre i que li va portar al maig passat a fer història per al nostre esport en convertir-se en la primera esportista local a alçar una Champions, el màxim trofeu que es pot aconseguir dins de l’esport professional a nivell de clubs.

Sis anys fora de casa

Aquella xiqueta que es va anar de casa amb 16 anys tenint davant un futur incert, hui ja té 22 i és una jugadora assentada en l’OK Lliga femenina d’hoquei, que viu professionalment del seu esport i que defensa la samarreta d’un equip que aquesta temporada aspira a tot, i quan es diu tot, són els cinc títols en joc, inclòs repetir victòria en la Champions. Sí, la veritat és que un, el primer, que va ser la Supercopa d’Espanya disputada a la fi d’octubre passat, ha acabat quedant-se en el camí després de caure eliminades en semifinals i en els penals enfront del HC Palau de Plegamans, la particular bèstia negra del Fraga, l’equip de Teresa Payá.

Encara que l’alcoiana juga en un club de la província d’Aragó, viu a Lleida, ciutat que està de Fraga a mitja hora amb cotxe per carretera, per la qual cosa quan acaba d’entrenar o jugar, torna a casa al costat d’altres companyes d’equip.

Va ser a Lleida on Teresa Payá va fixar la seua residència quan va decidir emprendre aquesta aventura que li ha portat fins a l’elit de l’hoquei femení nacional, que és com parlar de la major potència mundial d’aquest esport. Només cal remuntar-se a setembre passat, quan la selecció espanyola es va proclamar campiona del món després de derrotar 0-2 a Portugal en la final del Mundial celebrat a Itàlia.

Va ser també en la capital de la comarca del Segrià on es va iniciar en un equip íntegrament femení, alhora que va completar els seus estudis de Batxiller i va acabar la carrera d’Infermeria, compaginant en l’actualitat jugar a l’hoquei amb treballar en un hospital de Lleida.

“No vaig tindre dubtes en aquell moment. No volia quedar-me pensant tota la vida si haguera pogut continuar jugant a l’hoquei a un nivell més alt. Era tantes les ganes que tenia, que em va anar fàcil l’adaptació, em vaig adaptar de seguida. A penes vaig notar el canvi perquè estava fent el que verdaderament m’agradava. Estava perseguint el meu somni de xiqueta. Per això recomane sempre fer eixe pas, no quedar-se amb el dubte. Atrevir-se perquè després la recompensa és molt gran, almenys per a mi”, explica Teresa Payá.

El seu primer contacte a Catalunya va ser el Vilasana, club en el qual va començar jugant en el seu segon equip, que militava en Nacional catalana, per a a poc a poc anar obrint-se pas en el primer. “En el meu primer any allí em cridaven per al primer equip en cas d’alguna lesió o sanció. Anava en la convocatòria però no vaig arribar a debutar. Estava molt contenta perquè veia que a poc a poc anava entrant en la dinàmica del primer equip. A la segona temporada, ja amb 17 anys, em van incorporar definitivament al primer equip i vaig tindre l’oportunitat de debutar en OK Lliga. Allò va ser el més gran per a mi. Cada vegada gaudia de més minuts fins que vaig entrar en la roda de l’equip i vaig començar a ser una més”, recorda.

Teresa Payá reconeix que el va ajudar molt la cultura de l’hoquei que hi ha a Catalunya. “No és que siga l’esport més practicat, que allí també continua sent el futbol, però hi ha una cultura molt arrelà, com alguna cosa que els identifica, per això un xiquet o una xiqueta comencen des de molt xicotets a practicar i competir. Eixes ganes de créixer et feia superar-te en cada entrenament i a mi em va fer superar-me des del principi”, revela.

Canvi d’aires

No obstant això, aquells primers anys van tindre un punt d’inflexió. Va coincidir amb l’any de la pandèmia. Problemes interns van portar al club a una divisió. L’entrenador de llavors del Vilasana va decidir marxar-se i va arrossegar a diverses jugadores de l’equip, entre elles a Teresa Payá, temptada pel projecte que s’anava a posar en marxa a Fraga, una població sense equip d’hoquei femení ni cap tradició en aquest esport.
“Comencem de zero, en Segona Divisió, amb una plantilla feta per a ascendir. Altres quatre companyes que estàvem en el Vilasana decidim fer eixe pas”, recorda.

Aquella temporada va acabar sent un passeig militar. Van acabar campiones, a més sense perdre cap partit i amb gran protagonisme de l’alcoiana, que va finalitzar la competició com a màxima golejadora de l’equip amb 27 dianes. Al Fraga compleix la seua quarta temporada consecutiva i la seua intenció és no moure’s d’aquest club, almenys a curt o mitjà termini, ja que el curs passat va renovar contracte per dues temporades més, amb el que seguirà en terres aragoneses fins a juny de 2026.

Per al record

A Fraga, una localitat de tot just 15.000 habitants i limítrof amb Catalunya, les jugadores del seu equip d’hoquei són considerades unes autèntiques heroïnes. No és per a menys, un club fundat en 2021, sense cap tradició en aquest esport, aconseguia desafiar i véncer als millors equips d’Europa, en una disciplina en la qual el domini català és evident des de fa dècades.

De pas, el Fraga aconseguia fer història per a l’esport d’Aragó, convertint-se en el primer equip d’aquesta Comunitat que aconsegueix alçar-se amb el principal títol de clubs del continent. Damunt enfrontant-se en la final al Vilasana, amb la rivalitat que hi havia després de l’episodi de dos anys arrere quan quatre jugadores i el seu entrenador van decidir marxar-se per a crear el nou club. “Guanyar la Champions és una cosa que mai oblidaré”, recorda l’alcoiana. Fins a aconseguir la glòria va ser un recorregut de fit a fit. El primer va arribar en la classificació.

El Fraga, com a sisé classificat en la seua estrena en l’OK Lliga, va haver de disputar una eliminatòria prèvia enfront d’un equip alemany, al qual van aconseguir superar a doble partit. “Per a nosaltres allò ja va ser el més, no pensàvem res més, ens conformàvem simplement amb jugar la Champions i més quan veus el sorteig, ja que ens va tocar el grup de la mort”, apunta Teresa Payá.

El sorteig va oferir que el Fraga jugara la fase de grups al costat del Vilasana i l’històric Benfica, el millor equip portugués. No sols no van finalitzar últimes, sinó que van acabar primeres de grup. Allò els va donar la passada directa a la Final Four, que va tindre per seu el Palau d’Esports de Riazor, a la Corunya. En semifinals no van tindre problemes a desfer-se de les amfitriones del HC Coruña per 2-0. Quedava la final. Era la cinquena vegada consecutiva que dos equips espanyols protagonitzaven el partit més important que decidia el guanyador de la WSE Champions League Women.
Davant, una altra vegada el Vilasana, que s’havia desfet del HC Palau de Plegamans. El partit va ser d’infart. Va acabar amb empat a un i va caldre recórrer al torn de penals. Entre els dos equips van llançar un total de vint penes màximes, fins que per fi María Sanjurjo va anotar el gol definitiu que li donava al Fraga la seua primera Champions, a més en la seua primera participació en aquesta competició.

“Va ser una autèntica bogeria. Quan et passa una cosa així, a mi almenys, et comencen a passar pel cap molts episodis de la teua vida. Recordes persones, fets, eixos viatges interminables de 10 hores que ens pegàvem en molts partits per a anar a jugar. Ací em vaig adonar que havia valgut la pena tot l’esforç d’eixos anys anteriors, quan vaig decidir eixir de casa i llançar-me a aquesta aventura”, admet l’alcoiana. En una data que encara desconeix, defensarà eixe títol continental en la Intercontinental, en format de Final *Four i enfront de dos equips argentins com a rivals.
A més de la Intercontinental, està la Copa de la Reina, l’OK Lliga i la Champions, títols als quals el Fraga aspira aquesta temporada.

En OK Lliga, tot pot passar. Són quartes, a tres punts de Vilasana, Palau i Telecable, els tres comparteixen lideratge. Aquesta temporada, a més, s’ha suprimit el play-off i el campió serà el millor de la lliga regular a 26 jornades. “La competició no para de créixer cada any que passa. L’OK Lliga és cada vegada més competitiva i per als quals aspirem a guanyar-la, hem de tindre molt de compte amb els equips de baix. Són partits parany i guanyarà la lliga qui menys falle contra eixos rivals perquè entre nosaltres ens deixarem punts”, va anticipar l’alcoiana.

Tornar a casa

Amb 22 anys, i el millor de la seua carrera encara per vindre en ple creixement esportiu, confessa que té molts somnis per complir, un d’ells apunta directament a la Selecció. Com a jugadora d’elit del seu esport és normal que en algun moment s’il·lusione amb defensar algun dia eixa samarreta.

“És un somni i tant de bo es complisca, em faria molt feliç. Però de la mateixa manera que pense a poder aconseguir-ho algun dia, també és veritat que soc conscient que és molt complicat. Hi ha un bloc de jugadores molt definit i és difícil fer-se un buit. Són molt pocs canvis els que hi ha en cada convocatòria”, resumeix.

Teresa Payá reconeix que queda molt poc d’aquella adolescent que amb 16 anys va decidir embolicar-se la manta al coll i tirar-se a la piscina sense saber si hi hauria aigua dins. Hi havia i bastant pel que es va veure després. “Em vaig anar sent una xiqueta i ara em sent una persona adulta, amb la seua pròpia vida, la seua carrera universitària i que afortunadament ha pogut complir el seu somni de xiqueta. Em sent molt orgullosa de tot el que he aconseguit. Gràcies a l’hoquei vaig haver d’espavilar i he madurat com a persona. La meua vida ha canviat per complet des de llavors. Ara valore més les coses, sobretot les més xicotetes”, confessa.

Aquesta escapada a casa d’aquest Nadal és una de les poques que es pot permetre durant l’any. Des de l’estiu que no havia trepitjat la nostra ciutat. “I ara que he començat a treballar en un hospital de Lleida, encara el tindré més difícil”, esgrimeix.

Es marca una meta, estar sis o set anys més jugant a l’hoquei i després penjar els patins. “Em veig jugant fins a una certa edat. Amb 28 o 29 anys, després no sé què passarà. Tinc contracte amb el Fraga per a aquesta temporada i la que ve i després ja veuré que faig. És molt d’esforç i un gran sacrifici estar jugant i treballant alhora. Afortunadament em puc compaginar les dues cosa, però hi ha dies que es fan molt llargs i després els fins de setmana toca viatjar”, apunta.

El que té clar, almenys ara, és que la seua intenció és tornar a casa quan penge els patins. “És el que m’agradaria. El meu pensament és tornar a casa quan deixe l’hoquei i iniciar una nova vida. De moment estic molt a gust i il·lusionada en el que faig, però arribarà un dia que l’hoquei s’acabarà i tendré que prendre una decisió. Ara mateix eixa decisió passa per tornar a Alcoi”. va precisar.