‘Tiburón’ Santana torna a mossegar
Als 50 anys s'ha proclamat campió d'Europa i doble d'Espanya i el seu repte ara és aconseguir el títol Mundial en Argentina
Hi ha un refrany molt popular que diu que “Si el pare és músic, el fill és ballador”. En el cas de Jacobo Santana es podria aplicar en el físic, però poc més, perquè el seu és la bicicleta i no el futbol, l’esport que va portar al seu pare Juan, canari de naixement, fins a la nostra ciutat mediada la dècada dels 60 del passat segle com a reforç d’un Alcoyano que militava en Segona Divisió i somiava amb reeditar aquella època daurada de finals dels 40 i principis dels 50 en Primera.
Juan Santana va acabar casant-se amb una alcoiana i quedant-se per sempre a viure entre nosaltres. D’aquella relació va nàixer Jacobo, qui en els anys 90, en ple boom del mountain-bike al nostre país, va somiar amb ser professional dels descensos, disciplina que dominaven amb mà dura els bikers catalans i que ell va gosar desafiar. Ho va aconseguir en part. En el Nacional era un habitual dels podis. Va disputar diversos Europeus i també la Copa del Món i Mundials.
Va competir als Estats Units, el Canadà, Sud-àfrica, anava a disputar una prova al Japó però una lesió li ho va impedir, i en més de mitjana Europa. El seu millor resultat va ser un disseté lloc al Canadà en un Mundial. Va tindre anys regulars, bons i molt bons. El millor va ser 1999, on a nivell nacional ho va guanyar tot. També va ser un punt d’inflexió en la seua carrera. Persona de reptes, es va marcar un que va suposar el punt i final a aquella història: si cap marca li cridava, ho deixava. “No vaig voler tocar cap porta, segurament hauria trobat ubicació en algun equip, però no va succeir i vaig decidir deixar-lo”, recorda.
En 2002 es va casar i va deixar la competició, no la bicicleta. Van ser deu anys, fins a 2012, en els quals El Tiburón, com era sobrenomenat en l’argot dels descensos per la seua voracitat en carrera, es va dedicar a hivernar. El seu retorn va ser a mig fer. En l’horitzó hi havia una oposició a bomber que li va tindre altres tres anys sense tot just competir. A més, la seua reaparició no va ser com “descendir” sinó en endur, una nova disciplina dins de les bicicletes tot terreny que estava en auge.
Van ser quatre anys, des de 2012 fins a 2016, en el qual va tornar a parar durant altres tres anys per a opositar, en els quals El Tauró no va parar de donar dentades. Era normal veure-li al principi entre els cinc millors del Campionat d’Espanya, després entre els deu, la qual cosa li va portar a prendre la decisió de no competir per edats sinó en la categoria absoluta. “No em semblava ètic anar a un campionat màster quan en elit estava amb els millors. Si la meua elecció haguera sigut una altra, tindria més d’un campionat d’Espanya per grups d’edat en l’armari de casa”, assegura.
Va ser després de la pandèmia, amb la plaça de bomber en propietat, quan va optar per baixar un escaló i passar-se als grups d’edat. “Els xavals de hui dia volen”, confessa. No obstant això, veient-li ningú diria que ja té 50 anys. Ni el seu físic ni la seua il·lusió són d’una persona d’aqueixa edat. “L’edat són números”, s’escuda. A l’ésser una pràctica de risc, en el qual un posa els seus propis límits, la llista de lesions donen per a escriure un llibre mèdic. “M’he trencat cinc o sis costelles, escafoides, metacarps, nas… De cintura cap avall, res quan en el meu esport és normal tindre lesions de genoll, sobretot. De cintura cap amunt, estic pitjor”, somriu. Ara té una bursitis de muscle que li porta de cap des de fa un temps i de la qual espera recuperar-se abans de començar la pretemporada al desembre.
No vol desaprofitar ni un dia. Després d’una temporada pletòrica, en la qual ha guanyat tot el que ha disputat, ara es marca el seu pròxim gran repte. Vol aconseguir-ho en 2023, però si no pot ser ho ajornaria per a 2025. A l’abril pròxim, en concret el dia 21, es disputa en la localitat argentina de Sant Carles de Bariloche, la Suïssa de Sud-amèrica per les seues construccions, es disputa el Mundial Màster.
Jacobo Santana s’ha marcat en roig guanyar allí. En cas de no aconseguir-ho, ajornaria el seu somni per a 2025 a Andorra. L’alcoià segueix fidel a la marca amb la qual va córrer en els 90 quan era un simple magatzem als afores d’Elx. Ara Mondraker és una de les marques de major projecció mundial.
L’alcoià és un dels seus ambaixadors i correrà a l’Argentina lluint els seus productes. “Serà tardor allí i pot ser que faça mal temps. Allò pot convertir-se en una ratera. La meua intenció és arribar deu dies abans i competir en el Panamericà que se celebra una setmana abans, per a així conéixer el circuit”, confessa.
Ha complit mig segle de vida amb ple de resultats. Va guanyar el Nacional de descensos i fa un parell de setmanes, el d’endur. A més, l’Europeu de descens a Eslovènia i en la Copa d’Espanya va acabar segon, després de guanyar tres dels quatre descensos puntuables. Un d’ells va coincidir amb l’Europeu i no va poder disputar-lo.
Al setembre passat va acudir al Mundial dels Gets (França) d’XC, que és la modalitat olímpica. Va ser com a membre del cos tècnic de la Selecció Espanyola. Es va dedicar principalment a assessorar els més joves i a l’equip femení. L’equip espanyol va tornar amb la plata de David Valero, medallista olímpic a Tòquio.
En el pròxim curs, a més de les proves de descens, alternarà amb carreres d’endur i de rallye o XC. “Si pensara que no puc m’ho pensaria dues vegades, però crec que aqueix títol mundial està al meu abast i vull intentar-lo amb totes les meues forces”, va admetre sobre els seus plans de futur.