Sor Elisa Verdú: “Els joves també poden ajudar”

Metge i Paula, Sor Elisa Verdú porta anys fent una gran labor a l’Hospital Carmelo de Chowke. Ella és un referent per a Alcoi quant a solidaritat, i ara ha visitat la seua ciutat natal per a continuar ajudant als que més el necessiten

– Ve cada cert temps a Alcoi, des de la seua última visita, com s’ha sentit en tornar una altra vegada a la seua terra, i més després de tot el que ha passat aquest últim any i mig?
–Vinc cada dos o tres anys, quan puc i si el Covid em deixa. Vindre ha sigut una meravella. Alcoi és el més bonic, el poble més bonic del món. És una meravella ser ací, descanses, veus les muntanyes, els ponts, la gent tan simpàtica, la família, les amigues…

–Actualment resideix a Moçambic i allí és a l’Hospital Carmelo de Chowke, que és referent en el tractament de la SIDA, però podria aprofundir més sobre la labor que fa el centre?
–També és referent en el tractament de la tuberculosi, i malalties cròniques, com la diabetis, hipertensió, broncopaties… El centre va començar amb la tuberculosi, després com la Sida va ser associat a la tuberculosi, i comencem a treballar les dues malalties, i ara ja som un referent.

Aquests malalts són crònics i als hospitals no se’ls vol perquè ocupen molt els llits, i llavors ens van encarregar aquestes patologies. Comencem amb quinze llits, i actualment tenim cent quinze. Hauran passat uns 24.000 malalts per allí, però ara estan en seguiment 9.000 de Sida, uns 2.000 de tuberculosis per any, perquè aquesta malaltia si es cura; i entre els d’hipertensió i diabetis tindrem uns 3.000 pacients.

–Què és el que li va espentar a anar-se allí?
– El primer, que sóc filla de la Caritat, Paula, llavors nosaltres ajudem als pobres. I, a més, sóc metge. Llavors aquestes dues coses unides, on vas?, on més faça falta un metge que ajude, i allí la sanitat està pels sòls.

–A part també es fa una labor molt important amb el tema de l’apadrinament, en què consisteix aquesta funció?
– Més que apadrinaments, la qual cosa intentem ajudar als malalts, perquè aquestes dues malalties els incapaciten en la societat, en el seu futur, i el que fem és millorar la situació familiar, social, educacional, i fins al seu habitatge. I en els apadrinaments ajudem a xiquets malalts, o fills de malalts perquè siguen autònoms en la seua vida adulta.

– Es tracten molts pacients i segurament moltes vegades els recursos no són els idonis…
–No són molts, però els que hi ha els aconseguim a base de projectes, amb tota mena de gent, com a parròquies, col·legis, autonomies, governs, com, per exemple, en aquest Ajuntament, que sempre ens ha ajudat i fem projectes.

– Com ha afectat aquesta falta de recursos de l’Hospital l’arribada de la Covid-19?
– Comencem que no podíem ingressar a molta gent així que limitem els llits, també les consultes, perquè com hi havia confinament no podien vindre quan volien. Vam donar medicació per a cada 3 o 6 mesos, en comptes de per a 1. Amb la qual cosa, ells a les seues cases s’han anat contagiant molt més, molts ja no van tornar… I després com no sabien exactament els diagnòstics, no sabíem realment quants hi havia, i això ha sigut una mica problemàtic perquè no sabíem controlar bé la pandèmia.

Pot llegir l’entrevista completa en l’edició de El Nostre del dissabte 18 de setembre de 2021.