Sol Picó: “No vull frivolitzar, només llevar-li ferro a les coses”
El 18 de març el Teatre Calderón d'Alcoi acull l'obra ‘Malditas plumas’
Bona mostra que estem recobrant indicis de normalitat s’aprecia en les cartelleres dels teatres, que tornen a programar actes culturals. El 18 de març el Teatre Calderón d’Alcoi acull l’obra ‘Malditas plumas’, un espectacle teatral on la alcoiana Sol Picó interpreta un text de l’escriptora Cristina Morales. El treball conjunt de les dos Premis Nacionals (de dansa el de Picó en 2016 i de narrativa el de Morales en 2019) ens acosta al glamurós món del cabaret de l’Europa de primera meitat de segle XX. Parlem amb Sol sobre els elements centrals de l’obra (declivi, ironia, ‘showbiz’…) però també de feminisme i apoderament.
– ‘Maleïdes plomes’ té una elevada càrrega interpretativa. Ha sigut difícil incorporar la interpretació actoral a la teua proposta escènica?
– La interpretació és un món que m’interessa des de sempre, encara que la dansa haja sigut el plat principal en la meua carrera. En ‘Malditas plumas’ hem fet un pas avant amb el tema del text, que s’han fet en exclusiva per a aquesta peça per part de la Premi Nacional de Narrativa Cristina Morales. A part d’escriptora també és ballarina; li vaig comentar que estava fent un espectacle on volia incorporar una càrrega textual i ens vam posar a treballar juntes. Hi ha parts de l’obra en què balle alhora que recite un text, la qual cosa té una certa dificultat. És sobretot un experiment; una cosa nova que em semblava interessant posar en escena.
– L’obra exposa sentiments molt mundans, com ara la decadència, els somnis no complits, la frustració… Et dóna la sensació que aquestes passions es magnifiquen en el món de l’espectacle?
– Sí, ho has definit bé. A pesar que són sentiments habituals que tots podem sentir en algun moment de la nostra vida, ací evidentment estan sobredimensionats. En aquest espectacle en concret m’interessava sobretot jugar amb la ficció i la realitat. El personatge protagonista està inspirat en aquelles artistes que habitaven el Paral·lel barceloní dels anys 40. Moltes d’aqueixes dones que es van quedar pel camí en el seu somni de convertir-se en corista, o que van arribar a ser-ho però només de segona fila. El personatge està creat al voltant de tot això; cavalca molt entre la ficció i la realitat. Sóc jo però no sóc jo.
– Parlant de decadència, les persones que us dedicau a la dansa esteu molt exposades al desgast físic. La vostra vida sobre les taules pot ser més curta que la d’artistes d’altres disciplines. Com gestioneu aquest inevitable declivi físic?
– He de dir que jo des que vaig començar la meua carrera he alternat la interpretació amb la direcció des de fora. M’adone que és un costat on també m’encanta estar. Amb el pas del temps és evident que cal rebaixar una mica l’esforç físic, perquè si no em trencaré per la meitat. No fa falta arribar fins ací, ja està la cosa al límit (riures). De moment la meua condició física m’acompanya bastant bé; és qüestió d’atendre el que et demana el cos i respondre a això de manera natural. Jo continue fent salts durant una hora, però els done de manera diferent a com ho feia fa 10 anys. Encara que semblen els mateixos vas aprenent a mesurar-ho.
– Et sents més còmoda en produccions intimistes a l’estil ‘Malditas plumas’, o prefereixes un posada en escena amb més participants sobre les taules?
– Són coses molt diferents i amb les dues gaudisc profundament. A Alcoi estaré acompanyada de Roger Julià, que és un actor i músic meravellós. És increïble sentir-te acompanyada en l’escenari; comparteixes l’energia. No obstant això és veritat que l’espectacle parteix d’un apartat molt íntim; part d’alguna cosa que m’ocorre a mi, mentre que ell serveix d’acompanyament i suport en la història. En els espectacles en els quals estic amb molta gent -ja siga en l’escenari o dirigint- és una altra bogeria meravellosa. Ací està l’exemple de ‘Dancing with Frogs’, en el qual compartisc escenari amb altres 7 o 8 persones. Són dos mons diferents en els quals gaudisc profundament.
–La ironia sol estar bé present en els teus espectacles. És important el sentit de l’humor per a afrontar la vida?
– Reflectisc l’humor en els espectacles perquè l’humor és important per a la meua vida. Afrontar els revessos de la vida amb humor sempre va bé; no vull frivolitzar, només llevar ferro a les coses. La vida sense humor no té massa sentit. No tinc mai interés per fer riure, tot té una intenció més irònica o satírica. En aquest últim espectacle hi ha un moment on t’adones del patetisme absolut del personatge. Volent aconseguir el seu somni s’embulla en els llocs més foscos i patètics de l’ésser humà. Intenta fer tot el possible per a arribar, però no hi ha manera.
– Estan sent moments difícils per al món de la cultura i l’espectacle. Com ha afectat la crisi sanitària al teu treball?
– Són moments difícils, encara que també és veritat que tot depén de la quantitat de temps que portes treballant. Jo de moment encreue els dits, i tot el que puga creuar del meu cos. Tinc la sort d’estar treballant molt i de tindre molts projectes signats.
Mantindre’m físicament també m’ha ajudat molt. Tinc un espai a Barcelona on fins i tot en els moments més rabiosos de la pandèmia he estat aplicant una rutina de 2 a 3 hores de treball diari dedicades al cos. Tot depén també de la teua actitud. Hi ha hagut gent que s’ha quedat una mica més quieta, mentre que una altra gent s’ha posat a crear. Jo per exemple quan estic quieta se’m dispara la ment (riures).
– Tinc entés que l’estrena de ‘Malditas plumas’ va quedar endarrerit l’any passat a causa de l’estat d’alarma. Això et donaria més temps per a preparar-ho, no?
– Vaig tindre una sort que no et pots ni imaginar (riures), encara que ho dic amb la boca xicoteta. El confinament ens va vindre just dues setmanes abans d’entrar a assajar al Teatre Nacional de Catalunya. I la veritat és que vaig donar les gràcies, perquè abans d’una estrena sempre falten dies. El que ocorre és que després ho tenia molt ben preparat per a novembre, i en aqueix moment tampoc vam poder portar-lo a escena. Ací ja no m’ho vaig prendre tan bé (riures). Ara estic esperant a veure si podem portar-ho a Barcelona en ocasió del Festival Grec, perquè allí encara no l’hem estrenat.
– A les teues obres sempre se’ls ha atribuït un caràcter d’apoderament femení. Comparteixes aqueixa visió?
– Si et sóc sincera, el feminisme està orgànicament dins de mi. Només crec en la igualtat per a poder construir un món millor, el tinc claríssim, però el tinc claríssim sense que ningú m’ho diguera. A casa em van ensenyar uns valors meravellosos i m’imagine que això (el feminisme) es desprenia, sense que ningú m’ho inculcara de manera explícita. No obstant això, tal com la vida m’ha anat portant, cada vegada m’he reafirmat molt més en aqueix esperit. Moltes de les meues obres mai han intentat parlar explícitament d’això –tampoc es pot estar tot el dia parlant del mateix– , i no obstant això la gent continua veient apoderament en elles. Altres espectacles sí que els he dedicats exclusivament a parlar d’això, com ‘La dona manca o Barbi Superestar’ i ‘We Women’. També en ‘Dancing with Frogs’, tractant la masculinitat i l’excés de testosterona. Em sembla molt interessant que aquests temes estiguen damunt d’un escenari; és important que la societat els veja des d’un altre punt de vista, sense la paraula escrita, que es vegen a partir d’accions i situacions, i per què no mitjançant la dansa.