Ser influencers dels nostres fills
La sèrie ‘Adolescència’, recentment estrenada a Netflix, no és només un retrat cru i realista de la vida dels adolescents d’avui. És també una advertència silenciosa, un mirall que molts adults —especialment pares— eviten mirar de cara. No és còmoda, ni pretén ser-ho. Ens sacseja perquè mostra allò que sabem però no volem acceptar: que cada cop és més difícil arribar emocionalment als nostres fills, i que el nostre lloc, sovint, ha estat ocupat per una nova generació d’influencers que, sense filtres ni responsabilitats, modelen la seva manera de pensar, de sentir i d’actuar.
La sèrie aborda problemàtiques socials profundes: la salut mental, la pressió estètica, les addiccions digitals, el sexe viscut sense afecte ni comprensió, i el constant sentiment de buidor que acompanya molts joves. Però ‘Adolescència’ no només exposa aquests temes; els desentranya amb una cruesa que incomoda perquè és real. A diferència de moltes ficcions idealitzades, aquí no hi ha salvadors adults ni lliçons morals fàcils. Hi ha adolescents que es busquen desesperadament en un món sorollós i impacient, i adults que miren des de fora, sovint sense eines per a intervenir.
Molts pares que miren aquesta sèrie s’hi reconeixen en silenci. Se’ls fa un nus a la gola quan veuen com els personatges adolescents s’aïllen, menteixen, o troben en la validació de desconeguts a Instagram més valor que en les paraules dels seus propis progenitors. És una sensació d’impotència que comparteixen cada cop més famílies: “Com puc protegir el meu fill si no em deixa entrar en el seu món?” La distància emocional creix, i en aquest espai s’hi fiquen influencers, youtubers, tiktokers —figures que, per als joves, tenen el to i el llenguatge que ells reconeixen com a propi. I no sempre el missatge que transmeten és positiu.
‘Adolescència’ posa sobre la taula una pregunta que fa temps que ens ronda: per què tenen tanta força aquests referents digitals? Potser perquè no jutgen, perquè comparteixen les seves vivències sense embuts, perquè parlen des del mateix fang emocional on molts adolescents es troben. Però això no vol dir que siguen guies vàlids. La gran diferència és que els influencers hi són per sumar visualitzacions, no per sostenir emocionalment. I, mentrestant, els pares intenten sostenir fills que, sovint, no els deixen acostar-s’hi.
La sèrie no dona respostes fàcils, però ens obliga a fer preguntes incòmodes. Potser la més urgent és aquesta: com podem tornar a ser un referent real per als nostres fills en un món on tot és immediat, virtual i superficial? ‘Adolescència’ ens demana que no defugim aquest repte. Ens interpel·la, no com a espectadors, sinó com a adults amb la responsabilitat d’acompanyar, fins i tot quan no sabem com fer-ho.
JÉSICA SEMPERE. Periodista