Rubén Porras, un dels personatges de l’any en l’esport local

Aqueixa regla no escrita que sempre va acompanyar a Rubén Porras abans de trepitjar un terreny de joc, que ningú es recordara del seu nom a la finalització de la trobada i que tot el protagonisme recaiguera sobre els jugadors, també tracta d’aplicar-la en el seu dia a dia. El seu no són els focus i continua estranyant-se perquè algú li pot reconéixer pel carrer o s’acoste a ell en el poliesportiu amb l’excusa que li ha vist per televisió. Aqueixa mateixa actitud reservada va aflorar davant de la càmera de Xavi Terol, acostumat a l’amplitud i l’alleujament d’un estadi de futbol, de la mateixa manera que tampoc es va sentir en la seua salsa en canviar els pantalons curts i el groc fluorescent de l’equipament arbitral per la roba sport que va preparar Santi Cano, de Fernando Cano Moda Hombre, per a la sessió en la qual un dels personatges de l’any en l’esport alcoià va repassar el seu pletòric 2020 i va brindar perquè en el 2021 torne aqueixa anhelada normalitat.

El viscut fins a aquest cim actual, amb aqueix ascens sense precedents a nivell local, podria perfectament equiparar-se a una carrera de gran fons. El desencadenant de tota aquesta història va ser un partit de Lliga Nacional Juvenil disputat en El Clariano entre Ontinyent i Benidorm que va suposar el debut de Rubén Porras com a assistent amb 19 anys. Va ser com un amor a primera vista. “Vaig saber immediatament que allò era el que veritablement m’agradava. Fins a aqueix moment ser àrbitre el tenia com un hobby, alguna cosa en el que no em venia massa temps, però em va atrapar en el primer minut i vaig tindre clar de seguida que volia ser assistent. Cada partit que passava estava més enganxat i m’anava donant compte que volia arribar el més amunt possible”, confessa en tirar la vista arrere.

Espentat per aqueixa ambició, per continuar progressant i tancar etapes, ha sigut ara amb 35 anys quan per fi ha pogut travessar aqueixa meta que no fa molt veia llunyana. “Mai t’esperes un ascens. Jo treballava duro des de cap a molt de temps per a estar preparat per si arribava el moment. Ara que ho he aconseguit mai oblidaré aquest 2020. En el personal hi ha sigut un any extraordinari. He pogut fer realitat un somni que creia inassolible i que ara estic gaudint molt. Han sigut anys de forjar una il·lusió, moltes nits de quedar-me sense dormir, de perdre’m infinitat de coses, entre elles la comunió del meu germà, però no em conforme només amb arribar i ja està, cal continuar treballant. Un ascens, i més a Primera Divisió, no és una cosa fàcil, és molt complicat i són molts els que s’han quedat en el camí, alguns molt bons, alguna cosa que jo he aconseguit i del que estic molt orgullós”, admet.

Rubén Porras ha aconseguit aconseguir la màxima categoria del futbol espanyol amb l’aval si es fes creditor del Trofeu Acevedo, amb el qual el Comité Territorial d’Àrbitres de la RFEF distingeix al millor àrbitre assistent de Segona Divisió d’aqueixa temporada. Arrere van quedar 171 partits oficials en Segona Divisió repartits entre huit temporades, una més en Segona B i dues en Tercera Divisió, per a un total de 19 anys de trajectòria dins del món de l’arbitratge. “Em va enganxar que se’m va donar bé des del primer moment. Sent assistent no flames tant l’atenció com un àrbitre. Cada partit notava que gaudia més i estava més a gust i segur. És veritat que els assistents som els qui estem més prop del públic, però és alguna cosa que amb els anys et vas acostumant. He arribat a Primera Divisió en un any on no hi ha públic per la pandèmia, però he estat en partits amb 10.000 persones darrere meu com em va passar en El Molinón en un partit del Sporting. Entre que estàs centrat en la teua labor, els anys d’experiència i les ganes que tot isca bé, acabes per no adonar-te. A més, la teua atenció està enfronte no en el que passa darrere teu”, sosté.

Els mals records de Rubén Porras no vénen daus per un gol anul·lat que era vàlid o d’un penal no concedit. “Mai oblidaré el mal que ho vaig passar en Alcorcón. Era gener i feia un fred terrible. La sensació tèrmica era d’estar per davall de zero graus. Poc després de començar el partit va començar a ploure, cada vegada amb més intensitat. Al descans em vaig haver de donar una dutxa d’aigua calenta per a entrar en calor. Ni em vaig llevar les botes, em vaig ficar directament davall de l’aigua. Eixim mullats a la segona part. Els millors records els guarde de les eliminatòries de Copa. Aqueixos partits d’un equip d’inferior categoria contra un altre de superior tenen una màgia especial, els gaudeixes d’una altra manera, tenen aqueixa essència del futbol d’una altra època”.

La seua condició d’acabat d’ascendir li converteixen en segon assistent, per la qual cosa en els partits se situa enfront de les banquetes. Un debut que està compartint al costat dels de La Rioja César Soto Grau, àrbitre principal, i Carlos Alcaraz, primer assistent, tots dos en la seua segona temporada en la màxima categoria.

Si agost va ser un mes intens per a Rubén Porras després de conéixer l’ascens, serà difícil que oblide el seu baptisme en la màxima categoria, el qual no va haver d’esperar molt per a trencar el gel en donar-se ja en la primera jornada, res menys que com a assistent del millor àrbitre espanyol del moment, el valencià Mateu Lahoz. “Quan m’ho van dir no m’ho podia creure, va ser una cosa increïble. Si per al meu estar amb Vicente Cardona ja va significar molt, era el meu referent quan ell era assistent en Segona B, imagina’t que el teu debut en Primera és amb Toño i Pau, que és el seu assistent, quan has estat present en xarrades seues i per a qualsevol àrbitre espanyol és el màxim. Tindre’ls al costat, poder xarrar amb ells, preparar un partit i compartir vestuari és alguna cosa que mai oblidaré. Vaig tractar d’aprendre el màxim d’aquella experiència”, recorda.

Ser professional de l’arbitratge el va obligar fa un parell de mesos a deixar la seua ocupació com a empleat de l’asseguradora Unió Alcoiana. Per davant té deu anys, fins als 45, per a acabar fent més gran aqueix somni que va començar quan comptava amb 17, per suggeriment de la seua mare, que no volia que deixara de fer esport en començar els seus estudis universitaris. “Per al 2021 demane salut per a tot, que tornem a la normalitat com més prompte millor i que aprenguem del viscut aquests mesos.

Quant a mi, continuar treballant com ho he fet fins ara i que aqueix esforç em servisca per a estabilitzar-me on estic. Quant al futur, si he aconseguit fer realitat un somni que fins fa poc veia impossible, perquè no pensar a fer-ho més gran? No rendir-se és la base per a mi. Seria molt bonic arribar a internacional i dirigir un partit de seleccions”.