Reivindicació del saxòfon per a la música en viu

No és el flautista de Hamelin, però podria ser el saxofonista del ‘Hamelinjazz’. Els quaranta anys de Moisés Olcina són com una magrana musical que, a mesura que li vas traient grans, et descobreix nous colors, sabors, olors… I contagia. Dissabte passat a la vesprada, amb la sala d’actes del CADA a punt d’ebullició, ple d’amics i seguidors, assistim a un vertader espectacle de solistes del saxòfon que no van fer cap concessió graciosa amb temes d’aplaudiment fàcil. Van arriscar, ho van posar difícil per a oïdes desentrenades, però van triomfar perquè se’ls notava que gaudien i traslladaven des de l’escenari la seua passió i el seu gaudiment. Al costat del veterà mestre Moisés Olcina, en el seu 40 aniversari com a músic, estaven els professors solistes Eladio Sellés, David Castelló i Raúl Richart, amb una primera part màgica i gens fàcil, en la qual Moisés es va endinsar en la música de noves estètiques al costat d’un Gilberto Dobón que mai deixa de sorprendre per l’inesperat. La versió “per a saxòfon tenor i electrònica” de l’obra A love supreme” de John Coltrane, que compleix ara 60 anys d’edat, va sonar fresca, més viva que mai i encara que Coltrane s’endevinava molt lluny, segur que hauria gaudit i animat en la seua cerca espiritual de la puresa.

Compartim una festa d’aniversari, la dels 40 anys que Moisés es va iniciar en la Música Nova amb un oboé, però allò va ser en realitat la festa del saxo i en veritat que van ser capaços de “saxar” els filtres dels seus instruments i les oïdes suoses del públic que omplia la sala del CADA. No sonaven melodies tonals, esperades, si no que la música es trencava harmoniosament com en una cascada de bambolles de sabó.

Reconforta redescobrir a Moisés al costat dels seus companys del quartet, obert a nous sons i experiències musicals, perquè el polifacètic i incansable Moisés no li dona l’esquena a res musical. Amb els seus companys de quartet, en veritat que ho té fàcil. Assistim a una vertadera exhibició de mestres solistes capaços d’harmonitzar-se al servei de la composició, brillant amb el “Hop Hop” de Gordon Goodwin o amb els ritmes populars grecs del mestre David Salleras. I el públic va aplaudir i es va entusiasmar en alguns moments amb aquesta suma de virtuosisme que sabem “nostre”, local, forjada la flama en les nostres bandes, estenent eixe sentiment musical a Cocentaina, d’on és Raúl Richart; a l’Ontinyent de David Castelló i a la Música Nova alcoiana d’Eladio Sellés i Moisés Olcina. I van suar no sols per l’aire condicionat avariat, com ja els va ocórrer fa un any segons va confessar Moisés, sinó per la dificultat tècnica del “Two Improvisations”, de Phil Woods. Peces que van formar part de la seua actuació en el Congrés Mundial del Saxòfon, celebrat a Canàries, i que quedaran registrades per sempre en un pròxim disc.

Gaudien tant que en contra del que en Moisés sol ser habitual, va regalar al públic una peça al final, fora de programa, moment que els seus companys van aprofitar per a regalar-li una foto de record d’aquest 40 aniversari. Aquest moment relaxat també va ser aprofitat perquè els intèrprets es despullaren de les seues americanes, tractant d’alleujar la temperatura regnant.

El doble concert, electrònic amb Gilberto Dobón i el de 3+1 Saxophon Quartet, tancava en si mateix una contundent reivindicació de la música en viu, la dels músics cara a cara amb el públic per a compartir i ser partícips de la gran festa de la música.

Moisés va deixar clar que res de tot això seria possible o tindria sentit sense el públic. I tots ells, amb l’emocionant excusa del 40 aniversari musical de Moisés, ho van aconseguir àmpliament. Va ser un bon “saxeo”.