Rebolcant-se pel Revoltat

Hauré passat per la CV-70, no sé, un milió de vegades. Quan vaig o torne de Benilloba faldejant La Serreta per eixa carretera, una de les més boniques del món dit siga sense xovinismes, el cotxe va sol com aquell que diu de tant rodar per allí, i mai, fins ara, m’havia plantejat la qüestió. Pero más vale tarde que nunca. Un dia, no fa molt, mentre el cotxe anava soletes traçant a la perfecció les corbes d’El Rebolcat que sap de memòria em va vindre al cap de sobte que rebolcar-se, el que es diu rebolcar-se de rebolcar-se de tirar-te pel terra rebolcan-te, ahí, no es rebolca ningú, però de revoltes n’hi ha per anar i vendre. I acte seguit vaig pensar de manera inevitable en el Barranc del Cint, al qual li han dit i han escrit Barranc del Cinc i fins i tot Barranc del Zinc durant anys i anys, fins que el sentit comú posa fí a la deformació lingüística/fonètica. I el meu sentit comú, encara que no sé si en tinc molt, m’indica que dir-li El Rebolcat a eixe tram de carretera no té cap lògica ho mires per on o mires, i en canvi, El Revoltat la té tota.

Hi ha un mas, allí mateix, que té un ròtul vora la carretera que diu: Mas El Rebolcat, i m’entren ganes de parar un dia i dir-li al propietari: “Escolte, mire, crec que té malament el lletrero”, i aleshores podrien passar dos coses: o resulte convincent pel meu argument demoledor i l’home canvia el ròtul i posa Mas El Revoltat i fem un bé a la normalització de la llengua, o m’envia a fer punyetes. Però després em pregunte: però a tu qui el mana ficar-te en camisa d’onze vares? I ho deixe estar.

Quan passe estos díes pel Revoltat s’olora l’infern, que ha quedat tan prop. La negritud que deixa l’incendi en el paissatge és una taca de tristesa que ens crema també el cor. I el soroll d’helicòpters i avions volant entre L’Aitana i La Serreta és la banda sonora d’un malson. Ai!