Rallyes: el secret del Col de Turini
Si el Rallye Monte-Carlo té un tram mític, és el Col de Turini. Representa en una trentena de quilòmetres tota l’essència de la prova monegasca: un paisatge típic dels Alps Marítims, amb barrancs, un centenar de corbes tancades pujant i baixant i -sovint- neu i gel. És una prova quasi sempre decisiva en el desenvolupament del rallye i un espectacle increïble per als afeccionats, especialment quan se celebra de nit.
El cim del Turini es converteix en un campament improvisat de milers d’espectadors, que suporten el gèlid fred i el torb per a veure passar als seus ídols per la breu “aqueix” que comunica la pujada amb el descens. L’últim toc de màgia el posava tradicionalment la nit: des de 1962, el Turini es disputava una mitjana de tres vegades durant l’última jornada de competició. I allí s’arremolinaven centenars d’espectadors, milers… sembrant la neu de fogates i amuntegant-se en les cunetes per a veure passar els cotxes derrapant, a penes uns segons abans de tornar a perdre’s en la foscor entre un soroll eixordador.
Cada cotxe, un esclat de llum. Primer per les bateries de fars que anaven il·luminant alternativament els costats de la carretera en el “zig-zag”. Però també pel diluvi de “flaixos” de les càmeres dels espectadors i periodistes, que anaven donant il·luminació a l’escena en tales mil·lèsimes de segon, com un llum estroboscòpic. Un espectacle quasi fantasmal, un “vist i no vist” cada minut, acompanyat del bramit dels motors i dels crits d’ànim dels afeccionats…
Els pilots temen i adoren al mateix temps el pas pel Turini. En una etapa nocturna d’un rallye tot és concentració i foscor, només trencades pels molestos “flaixos” en algunes corbes… Però coronar el Col de Turini és com irrompre en el centre d’una tempesta de llamps i trons. És difícil no perdre el fil del copilot i despistar-se amb l’algaravia. I encara més: també cal estar atents a les “gràcies” dels espectadors. A molts no els importa el rallye, ni el treball dels equips, sinó veure derrapar als cotxes; i llancen paletadas de neu a l’asfalt o poals d’aigua perquè es congele. Els anys “secs” són els pitjors, perquè les plaques de gel artificials apareixen del no-res, sense que els “ouvreurs” que passen davant puguen detectar-les i avisar als pilots.
Aquestes activitats incíviques han anat controlant-se per l’organització en els últims anys, però fins a aquesta última dècada eren una maledicció. Hi ha una llarga llista d’accidents provocats per disbauxats que han costat el rallye als favorits.
Hi ha moltes anècdotes del Monte-Carlo relacionades amb el tema. Per exemple, el Alpine A110 de Gerard Larrousse liderava la prova en 1968 quan es va trobar un munt de neu depositat pels espectadors a l’eixida d’una corba… xocant contra la paret de roca. Encara que pitjor li va anar al suec Bjorn Waldegaard en 1979, quan es va trobar dues grans pedres col·locades en el seu camí, que li van fer perdre el rallye en favor del francés Darniche. Fins i tot en 2005 una placa de gel creada pels “afeccionats” va produir els seriosos accidents de Grönholm (Peugeot) i Solberg (Subaru), que marxaven entre els primers classificats.
Però el Turini també ha sigut protagonista de grans gestes esportives, com el famós triomf de Jean-Claude Andruet amb Alpine en 1973, que -malgrat fer una de les passades amb un pneumàtic punxat- va aconseguir recuperar el lideratge a Anderson i Nicolás, que van cometre errors. O com quan Carlos Sainz (Toyota Celica) va derrotar allí a François Delecour (Ford Sierra Cosworth 4×4) en 1991: el francés no va aguantar la pressió i va arrancar una roda. Per a SEAT, Cañellas i Zanini van fer “màgia” en un impracticable Turini de l’edició de 1977, en la qual els “taxis” espanyols van pujar al podi absolut del Monte-Carlo. 22 anys després, el SEAT Còrdova WRC, pilotat per Piero Liatti i Harri *Rovanperä, va aconseguir el seu primer escratx en el tram més famós del món.
Normalment, el tram es disputa des de Sospel a la Bolléne i, a vegades, al revés. En qualsevol cas, són 32 quilòmetres per una carretera estreta i sinuosa -amb 34 tancades forquetes- que ascendeix fins als 1.607 metres quasi des del nivell del mar. Com el Turini és encreuament de diversos camins, també s’ha emprat a vegades la carretera entre Moulinet i Peira Cava. Des de 2002, aquest tram es disputa de dia en el Rallye Monte-Carlo, ajustant-se als estrictes horaris del modern Mundial de la FIA. Però el Rallye Monte-Carlo Històric continua oferint al seu públic i als seus participants la famosa “Nit del Turini”.