Radiografia d’una cavalcada
Per circumstàncies que no venen a compte, més que res per si hi ha roba estesa, el passat dia 5 em tocà acompanyar d’a prop a un dels Mags d’Orient. En concret a Baltasar, el tercer, el Roig. Al menys així era a la meua infantesa, que hui la correcció política i el no voler veure’s involucrats en polèmica alguna, fa que es capgiren fins i tot el que, a penes, son mites. Perquè sabran vostès que a cap lloc s’especifica número –se’n col·loquen tres per encolomar els tres presents que sembla eren costum–, ni es diu que foren Reis –parla d’uns mags que seria l’equivalent a astròlegs o homes savis– però ja saben que a l’església el tema de la màgia li provoca una esgarrifança digna d’una peli de Sam Raimi.
El cas es que anava jo al costat de tercer mag, fent estiraments a l’espera de la tasca que ja, en altres cinc ocasions, havia portat a efecte, quan un allau de pares amb xiquets al braç, de la mà, arrossegant-los per terra o de qualsevol altra manera, es va abalançar damunt nostra. Tota la fina estratègia pensada al llarg del dia al grup de patges que envoltàvem al Mag –per poder tornar-se, per a que l’alçada d’infants i de no tan infants fora ordenada–, se’n va anar per la primera claveguera i el caos es va instal·lar en les rodalies de Nou, l’aguerrit dromedari que damunt la seua gepa traslladava al rotund representant d’Orient.
Criatures que utilitzen els caps del patges per a escalar fins les barbes del susdit, i no sempre per a donar-li un bes, sinó que alguns d’ells li agafen el rostre i li recorden a veu en crit la joguina que, la nit anterior, li han demanat a la carta. Altres menuts que ploren desconsolats mentre els pares et diuen que els puges perquè, sí o sí, li han de fer una foto. Un estrep del dromedari que es trenca i amenaça en portar al Mag al terra. Un gegant del Senegal que porta al braç una xicona, que ben bé podria ser ja mare al seu país d’origen, i que arrossega en tot el que agafa per davant. Un menut que et posa els dos peus al rostre, altre que vol llevar-te el nemes egipci, un més enllà que t’arrapa i et deixa una marca al rostre que a veure com expliques a casa. Dos companys de refrega que t’incrusten contra el costellam de l’animal. Aquest que et clava la pota damunt la sabata –a Déu gràcies que no t’agafa els dits del peu–… I així, vint o vint-i-cinc assalts fins que aplegues a la ‘Bandeja’ on l’adoració et dona un respir però on també, acabada aquesta, el primer que s’apropa a tu per a que el l’alces a besar al Mag és un xaval amb pelussa damunt del llavi i un perímetre com les boles de l’Atomium. I ací sí, ací ja saps que al dia següent tindràs més juntes dolorides al cos de les que els llibres d’anatomia rigorosa detallen, que la ciàtica tornarà a aparèixer i que vint-i-cinc assalts després, amb la Tramuntana bufant-te el rostre al pont de la Beniata, tornaràs a jurar com la Scarlett O’Hara de Gone with the Wind que mai més ho tornaràs a fer.
I veus passar un grup de patges negres pel teu costat. I veus amb quina estima els miren i els criden els més menuts. I et queda més que clar que eixa petició que s’ha fet a Change.org per a que aquests essers desapareguen, té menys futur que el romanços del Martin Luther King d’AliExpress al Camp de Mestalla.