Pretty woman és una peli de ficció, no un documental. ELISA GUILLEM. Regidora de Compromís Alcoi

Recorde fa dos anys veure un documental, crec que a Netflix, parlava de les dones a Auswitch, era el primer documental que visibilitzava la barbàrie comesa als camps d’extermini des del patiment de la dona, moltes d’elles obligades a ser esclaves sexuals però, no dels alemanys, que també, sinó que eren les esclaves sexuals dels “treballadors presoners”. La periodista li preguntava a un supervivent el perquè feien servir d’aquella manera a aquelles dones. És que vosté no sap com vivíem, vosté no sap el que patíem. Necessitàvem almenys una esperança, una llum, teníem necessitats i això ens ajudava un poc a suportar l’insuportable. I ella li va preguntar per elles, i elles quina esperança tenien? Quines necessitats tenien? Quina llum tenien?… un silenci va acabar la conversació.

Aquell estiu vaig visitar Auswitch, li vaig preguntar a la guia sobre aquelles dones, no se’n parlava durant tota la visita, i amb un cert rancor a la veu, amb un to d’incredulitat davant la barbaritat que jo li preguntava ella em va respondre que aquelles dones ho havien triat, varen triar la barbàrie d’una violació continuada, del turment de la humiliació i la tortura continu davant la mort, com les dones “decents”, perquè elles eren putes. I és que fins i tot els camps d’extermini no es dividien entre nazis i presoners, dins dels presoners hi havia una subdivisió, la de les dones, la subcategoria de les que valen menys que res.

La prostitució és i ha sigut la forma més demolidora de violència cap a la dona, la compravenda de cossos humans, cossos de dona, estratifica i posa preu a la vida, i si la vida té preu, aquest pot fluctuar amb el mercat. Espanya és l’Estat europeu que lidera el consum de la prostitució i el tercer del món, i Alcoi no és cap excepció, l’increment de la prostitució és evident, és allò que tothom sap però, no se’n parla públicament. L’últim estudi de l’ONU publicat el juliol de 2020, afirma que el 39% dels homes paguen per sexe. L’estudi de l’ONU afirma que el 84% de la tracta de persones es fa amb finalitats sexuals, i dins d’aquestes víctimes, el 94% són dones i xiquetes. Unes dones i xiquetes que són invisibles, no existeixen, perquè són putes, són de segona i mereixen el que els passa. Són les “vides no plorades” de les que ens parla la Judith Butler, són aquelles que no mereixen dol perquè no tenen valor.

Els arguments a favor de la prostitució són molts, des del conegut “és l’ofici més antic món”, primera gran xorrada a l’altura del “no m’agrada el feixisme, ni de dretes ni d’esquerres” (prova de l’elevadíssim nivell cultural dels oradors), fins a la llibertat d’elecció personal. I és que molts continuen dient que hi ha dones que ho han decidit. Si gran part dels models que reben els nostres fills i filles continuen sent dones sumisses valorades pel seu físic sí, continuarà havent-hi dones que pensen que el seu futur és el seu cos, perquè mentre continuem “petant” les xarxes i televisions amb programes on un grup de jovenetes i jovenets que diuen “bro i mese”, continuen guanyant fama i diners per anar mig despullats i tenint sexe en directe, aquest model no el revertirem mai, per molts 8M que tinguem.Fins ara l’argumentari a favor de la prostitució ha estat una visió capitalista i masculina, se’n parla de la necessitat de certs homes que, pel seu físic, timidesa, o certs impediments físics, no tenen accés al sexe si no és pagant, i clar, com cobrir aquestes necessitats bàsiques si no és amb prostitutes? A veure si ens queda clar, el sexe no és una necessitat bàsica, és un instint. Sense sexe es pot viure, pitjor però, es pot viure. Aquestes persones tenen moltes alternatives, personals o mèdiques, per “desfogar” les seues necessitats i, fins ara ningú ha pensat en les vides destrossades i traumàtiques, d’aquestes dones. No hi ha prou psicoanalistes al món per poder arreglar tantes vides trencades. Aclarim la qüestió; aquestes dones no volen tindre sexes amb vostés, és més, el vostre cos, la vostra persona els repugna terriblement, vostés estan pagant per violar a una persona de forma legal, per “desfogar-se” sense que la societat els assenyale amb el dit.

De les putes no se’n parla, perquè són les altres, són les dones dolentes que han triat una mala vida, moltes ja sabien on es ficaven… no els respondré jo, els convide a escoltar les paraules d’Amelia Tiganus, entrevistada per Jordi Évole el 2018. El resum és molt senzill, no conec cap persona que volgués que una amiga, mare, filla, germana… acabés sent puta, de fet, podria viure cent vides i no en trobaria cap. Les putes no són elles, som TOTES, hi ha una fina línia que divideix les dones “decents” de les putes, i és circumstancial, si jo com a dona hagués nascut 2000 km més al nord o més al sud, la meva vida hauria sigut completament diferent, i les circumstàncies poden tornar a canviar, per tant mentre es pose preu al cos d’una dona, TOTES som susceptibles de ser venudes, i TOTES hem de lluitar perquè aquesta barbàrie acabe, i ho hem de fer ja, perquè les putes són amigues, germanes, mares, filles, cosines, iaies d’algú, perquè les seves vides tenen valor però, no preu. I mentre el cos d’una sola dona tinga preu, el tindran tots els nostres cossos.

Durant el passat segle aquest model de dona-bona/dona-dolenta, ha sigut mostrat per la gran pantalla de forma magistral, les putes eren com els cotxes de luxe de James Bond, preciosos i reemplaçables, un complement de luxe que, si es trenca et sap greu però, no plores. Als últims anys s’ha intentat donar un valor a aquestes dones, s’ha dignificat el seu paper, les pel·lícules en què la dona prostituta comença a ser mitjanament valorada són moltes però, saben una cosa? Ser puta no mola gens, no s’ha de valorar la prostitució, s’ha de valorar la dona, la vida humana que pateix, i s’ha de lluitar per acabar amb aquests models on les dones venen els seus cossos i els homes els compren, bàsicament perquè senyores i senyors, encara que no ho creguen Pretty Woman és una peli de ficció, no un documental.