“Pensava que anava a morir sense haver-me acomiadat de ningú”

Quatre anys han passat des que Alicia Bernat va estar a la vora de la mort. El pitjor no va anar només la malaltia, sinó la incertesa, el pensar que podia morir de la nit al dia. “Gràcies a Déu”, diu ara, va poder salvar-se i començar una nova vida. La seua experiència li ha confirmat el que molts diuen: cal gaudir de cada moment i viure el present.

La vida d’Alicia va canviar al gener de 2021, en plena ona de COVID-19. Alicia, sana fins llavors, el seu marit i el seu fill van donar positiu. “No serà res”, van pensar, però els símptomes van empitjorar. Alicia va començar a ofegar-se i, en mesurar la saturació d’oxigen es va adonar que era perillosament baixa. Així doncs, al matí següent va acudir a l’ambulatori, on el pneumòleg la va atendre amb urgència i li va dir: “Has d’anar a l’hospital immediatament”.

Alicia va arribar pel seu propi peu a l’hospital, i en entrar es va adonar de la gravetat. “Tothom estava cobert amb equips de protecció, l’UCI plena, pacients ‘intubats’, etc. Semblava una pel·lícula de terror”. Una vegada li van fer les proves, li van diagnosticar pneumònia bilateral severa i va ingressar immediatament. Al principi no se sentia tan malament, però la situació es va agreujar al segon dia. Ella mateixa recorda: “No feia falta veure més que la cara dels metges per a entendre que la situació era greu. Quan algú et mira així, significa que alguna cosa va molt malament”.

Van intentar revertir la seua situació amb oxigen d’alt flux, però no va ser suficient. L’última solució va ser col·locar-la boca avall per a expandir el tòrax. “La infermera em va preguntar si podria aguantar tota la nit en eixa posició. Estava tan mal que només pensava que m’anava a morir sense haver-me acomiadat de ningú, així que no tenia una altra opció que intentar-ho. Amb morfina i gràcies a Déu vaig sobreviure eixa nit”, compte. Al matí següent, els metges, sorpresos, van dir: “Ja la tenim de tornada”.

Enrique Rico, el seu marit, va ser hospitalitzat dos dies més tard i era conscient de la greu situació d’Alicia. “Jo sabia que estava bé si em llegia els missatges i, després de dos dies sense contestar-me, vaig veure que havia llegit el meu missatge. Ací vaig saber que estava viva”, compte emocionat.

Un dia, mentre tots dos lluitaven per la seua vida a l’hospital, les infermeres li van proposar a Enrique compartir habitació amb Alicia, al que immediatament va dir que sí. “Quan em van dir que m’anava, em vaig arreglar com si fora la nostra primera cita”, explica entre riures amb perspectiva. “Les infermeres van organitzar el nostre retrobament. ‘Ací ve el teu nuvi!’, van cridar mentre obrien la porta. Van celebrar el canvi d’habitació com si fora una festa”, recorda Alicia.

“Dins de tot el dolent, va ser una cosa bonica i estimulant per a la nostra salut. Estar junts ens va donar força, sobretot a ella”, explica Enrique.

Van compartir habitació durant una setmana, la qual cosa també va ajudar al seu fill, qui des de casa patia l’angoixa de tindre als seus dos pares ingressats. “Van passar molts companys d’habitació, però sens dubte, el més especial va ser el meu marit”, diu Alicia amb emoció. No obstant això, l’alegria d’estar junts no va durar molt. Dies després, Enrique va ser donat d’alta, i ella va haver de quedar-se sola. “El dia que li van donar d’alta no vaig parar de plorar, encara que sabia que jo estava millorant”, continua.

L’ALTA: DOS MESOS
Després de mes i mig tombada amb tubs, oxigen, medicaments i agulles pel mig, Alicia va aconseguir asseure’s en una butaca. Els metges seguien de prop la seua evolució. “Per a ells va ser molt important veure que el seu treball estava donant resultats”, recorda.

El moment clau va ser quan la van veure asseguda amb una cama plegada sobre una altra. “M’encanta veure un pacient assegut així, eixa és el millor senyal. Així que si el cap de setmana et mantens estable, el dilluns et donem l’alta”. Va arribar el dilluns, li van donar l’alta i l’ambulància li va portar a casa. “Vaig pujar per l’ascensor sense oxigen i sense ajuda. Només tenia una cosa en ment: arribar a casa i veure al meu fill. Quan per fi ens retrobem, els tres ens vam abraçar i vam esclafir a plorar”.

Una vegada a casa, va començar el procés de recuperació. A mitjan març, Alicia i Enrique van començar a fer xicotets passejos i, en tot just quinze dies, la seua vida va tornar a la normalitat. “No tinc suficients paraules per a agrair a les infermeres i a Déu”, afirma Alicia. “No sé qui eren exactament, però van ser àngels caiguts del cel”.

LA IMPORTÀNCIA DE VIURE
Ara, la vida té un significat diferent. Alicia va decidir jubilar-se i gaudir de cada moment. Cada dia comença amb un café amb llet i una torrada en el seu bar de confiança en La Hispanitat. Viatgen quan poden, gaudeixen sense remordiments, conscients de l’efímera que és la vida. “Hem aprés que la vida és el present, perquè el demà és incert. Mai oblidaré com vaig ser al metge pensant que tornaria a casa i vaig acabar ingressada creient que m’anava a morir”, conclou.

I mentre conta la seua història, sap que, després d’haver estat tan prop del final, la vida, la seua nova vida, a penes comença.