Pardo-Bravo: El llegat infinit
Les pistes de futbol sala del poliesportiu Caramanxel Juan Agudo Garat passaran a portar el nom de Roberto Pardo i José Antonio Bravo, en un acte institucional que se celebrarà demà a les 11 hores
Pardo-Bravo o Bravo-Pardo, tant munta, munta tant, un tàndem únic la petjada del qual continua inesborrable amb el pas dels anys pel llegat infinit que van deixar. Sense ells, cadascun des d’una faceta distinta que els complementava, seria difícil explicar el futbol formatiu de la nostra ciutat al llarg de quasi quatre dècades, però de manera especial en els 80 i 90, els de major esplendor de la seua gran obra, que van ser les Escoles Esportives de Caramanchel.
Podria dir-se d’ells que van ser uns avançats a la seua època, creant del no-res, en el pitjor escenari possible, en un barri amb moltes mancances a tots els nivells i que fregava el marginal, alguna cosa que encara es recorda i que ha portat al futbol alcoià en general, des de la seua lliga local fins als clubs més representatius, sense cap distinció, a unir-se i mobilitzar-se per a reconéixer una herència immensa.
Més que entrenadors, van ser formadors de persones, perquè era el que requeria el moment, en un barri en plena expansió que començava a créixer al voltant d’un dels edificis més injuriats en aquella època, com eren els 672 habitatges o popularment mal anomenat Lian Shan Po. “Amb dir-te que alguns veïns es pujaven el ruc a casa”, recorda Bravo.
Estar en aquell entorn, amb xiquets de famílies que moltes vegades ni tenien per a completar tres menjars al dia, van marcar aquells inicis a la fi dels 70, amb la ressaca de dècades de dictadura i una democràcia encara incipient.
> LLIJA EL REPORTATGE COMPLET EN L’EDICIÓ DEL DIVENDRES 11 D’OCTUBRE DE EL NOSTRE CIUTAT.