On està el Centre?
Cap a la meitat del segle XX la gent que començava a viure a l’Eixample se’n anava a Alcoi al mercat i a comprar als comerços més importants que aleshores estaven al cor de la ciutat. A la perifèria acabada d’estrenar sols hi havia comerç de primera necessitat o d’emergència. Les coses bones o especials calia anar a trobar-les a Alcoi. Però aquest cor ja havia provat a canviar de lloc. Temps enrere la placeta del Carbó i el carrer Major havien sigut l’epicentre i l’eix de tota l’activitat econòmica i ciutadana. Allà hi passava tot i fora, l’actual plaça d’Espanya, el carrer Sant Nicolau o Sant Llorenç només eren perifèries extramurs.
Què ens queda d’aquell centre? Un paisatge urbà desolat com si fos un escenari de després d’una guerra d’artilleria sobre el que després han actuat aquells que s’emporten la runa. S’han esborrat les herències físiques de la història d’aquells habitants que tantes coses havien viscut per aquells carrers tan plens i tan bulliciosos.
A l’inici de la democràcia, aquell nou cor de la ciutat on noves generacions de ciutadans havien viscut tantes noves històries, es va convertir en el centre “històric”. Era un barri d’on provenien tots els habitants d’Alcoi que ara molts havien abandonat per a viure en barris més saludables, més ventilats i més “moderns”. Per tant el centre històric pertanyia a tots com un barri genuí on encara hi havia activitat econòmica i comerços especials. Era un centre actiu que encara ens representava formant part de la nostra identitat ciutadana. Mentrestant els barris perifèrics anaven consolidant-se a força de hi viure. Les activitats urbanes anaven traslladant-se de forma natural acompanyant als habitants.
Fa molts anys que la xifra d’habitants de la ciutat i de la comarca no varia significativament, si de cas decreix. Som els mateixos però ara vivim més dispersats per aquells barris perifèrics i per tant, també els establiments de l’activitat econòmica i comercial s’han dispersat. Ara el barris perifèrics d’abans també tenen el seu cor ple d’energia ciutadana i ja gaudeixen de condicions “històriques”. Potser que en poc temps l’eix de l’Alameda amb la plaça d’Al-Azraq i l’illa de Rodes es convertisca en el nou centre de la ciutat amb connexió directa amb l’avinguda de la Hispanitat i amb Santa Rosa si les coses van fent-se amb una mica de seny.
No hi ha suficients habitants per a donar suport estable a una estructura d’establiments econòmics i comercials al “centre històric” sense inversions costoses que resulten insostenibles per a fer-lo atractiu. El centre “històric” viu sota la visió del resultat que han viscut la placeta del Carbó i el carrer Major carrerons avall de la memòria. No pot ser que el lloguer d’un balcó per a veure les festes siga més alt que la renda del mateix habitatge durant tot l’any. Però tampoc es rendible una rehabilitació com cal amb el preu dels lloguers del mercat actual.
Però el mateix passa al conjunt de la ciutat. Alcoi és una ciutat mitjana immersa i connectada amb una xarxa territorial molt ampla de la qual no és independent i a més a més, li afecta amb el seu destí. És absurd pensar i planejar una ciutat que creixerà en el futur. Tot al contrari, ja fa anys que caldria haver-se preparat per al decreixement. Cal fixar allò que és el que fa encara atractiva aquesta ciutat i esbrinar la manera de potenciar aquests elements: la natura, el patrimoni industrial i cultural, la Universitat, la gent que encara és capaç de manufacturar coses, la gastronomia, el turisme, la festa… busquem el que tenim que ens diferència i afegim-li valor. Ens espera un futur apassionant, ple d’innovació i d’oportunitat pel camí del decreixement. Cal fer certes operacions semblants a les tasques de la poda i la neteja d’un bosc i sobre tot, davant del dubte sobre el valor patrimonial d’un exemplar, millor no destruir.
Per a una activitat comercial atractiva cal que hi haja espai per als vianants, espais accessibles per a tots i polítiques progressives de creació d’àrees lliures de cotxes.
Hi ha exemples d’èxit arreu del món. Però el comerç minoritari necessita de habitants que hi visquen recolzant-lo, per això calen habitatges atractius, escoles envejables a prop, mitjants sanitaris competitius, etc. No és raonable regenerar el teixit dels antics edificis d’habitatges a partir de substitucions per a fer-ne de nous, són necessàries les agregacions de varies unitats que permetran alliberar els patis interiors de les mançanes i millorar les condicions de disseny i qualitat d’aquests nous habitatges. Si no, sols es farem nous no més atractius. Però tot açò sols és possible si hi ha creixement de l’activitat econòmica i ara a Alcoi, una ciutat estancada, probablement seria a costa de desequilibris i de discriminació d’altres barris.
Hem d’acostumar-se a viure amb les runes amb dignitat com Roma ha viscut tant de temps, unes voltes millor que d’altres, o com Detroit que intenta conviure amb tant de patrimoni de la indústria de l’automòbil abandonat.
El temps va passant. Si s’encantem en la nostàlgia dels temps passats o s’embrutem en operacions solament de maquillatge l’esperit dels temps ens arrossegarà cap a la irrellevància i la inanició. Dirigim els esforços en ser capaços d’ordenar el decreixement des de la responsabilitat, es a dir, des de la capacitat de donar respostes amb habilitat.