Nostra Festa mor. Naix l’Altra Festa
Des de que el món es món, l’evolució ha estat present en el ser humà i en tot lo que li envolta. En la Festa d’Alcoi, i com no podia ser d’un altra forma, passa lo mateix.
Nostra Festa, la que amb molta honra i honor hem heretat dels nostres avantpassats i que tots els alcoians i alcoianes, amb gran joia i algun patiment, hem dut fins hui, està, tal com l’hem entès fins ara, agonitzant, presentant a més, data exacta de defunció.
Per favor, no pensen que estic exagerant o que tracte aquest tema tan seriós de forma infausta o fatídica. Però la realitat, o almenys la que jo percebo, em diu que degut a l’evolució abans anomenada, principis fonamentals que eren pilars de Nostra Festa, estan sent substituïts per altres antagònics que res tenen a veure amb les fermes tradicions que fins ara la sustentaven.
En referix, com a primer argument de la mort anunciada, a les dates en la que es celebra, o millor dit, en les que en l’actualitat es balanceja pel mes d’abril en recerca d’un acomodament que agrade a tots, cosa que per descomptat pareix impossible. Això de moment. Algun dia, en un futur més o menys llunyà, qui ens pot negar que podrien celebrar-se en una data més favorable que garantisca millor climatologia o, per qué no, mes públic assistent?. Això comportaria, com passa aquest any, que el dia gran, el dia de Sant Jordi, es quede com feble referència a arrels velles i oxidades i es convertisca en laborable i sense contingut.
La segon evidencia de que “Nostra Festa” tal i com l’enteníem fins hui, està acabada, es la definitiva incorporació de la dona com actriu de ple dret en els Moros i Cristians del nostre Alcoi. Fins hui la seua presencia era primer testimonial en boatos, i desprès com a acompanyants vestint el disseny femení de les diferents filàes. Però això ha canviat i aquest any una filà mora, els Marrakesch, entrarà en l’historia de la festa al arrancar la seua Diana una esquadra de dones. Mes tard, i des de el Partidor, la filà Realistes farà lo mateix, encara que sense ja tanta gloria. La Diana, doncs, firmarà l’òbit irreversible de la “Nostra Festa” i, al mateix temps, parirà, quina paraula mes sublim i encertada, a “L’Altra Festa”.
Sí, per que serà un Altra Festa la que ens ve, ni millor ni pitjor que la anterior, que tindrà paràmetres, condicionaments, èxits i servilismes d’un altre tipus que la faran, simplement, diferent.
He dit que no serà ni millor ni pitjor, si de cas mes igualitària i democràtica si de gèneres parlem, encara que sempre tenint en compte lo iguals que poden ser, davant d’un fet històric i guerrer, un home i una dona. Un altra cosa serà el posicionament que cada un de nosaltres, fester o simplement alcoià o alcoiana, assumisca sobre tan sensible i polèmic tema. Respecte als primers, alguns aplaudiran contents i diran que ja era hora; molts altres, ni “fu ni fa”; uns quants, passivament disconformes però incapaços i sense forces per abandonar la festa que estimen, miraran a un altre costat; finalment uns pocs, molt pocs, no podran resistir-ho i renunciaran a participar d’eixa Altra Festa que, per desgracia, ja no te un lloc per a ells.
El problema es que l’Altra Festa, la que inexorablement ve, a molts alcoians i alcoianes , festers i no festers, ens angoixa. Ens angoixa que el dia del Patró la gent treballe sense que li se fatxa cas a San Jordi i que la Trilogia vague pel calendari al servici d’interessos comercials o d’un altre tipus, mes o menys legítims. Ens angoixa la dona fent d’home. No ens agrada veure-la voltejant la porra ni empunyant el sabre . No ens agrada “formant” en l’Entrà o en un “ensayo”. No ens agrada de màxima responsable d’una filà (l’expressió “Primer Trò” mai la tindrà. O si?); ni ens agrada de Gloriero, d’Alferes o Capità amb un “favorito” darrere; tampoc de Sargento ni de Embaixador. De Sant Jordiet, ni parle.
Però es clar que totes estes realitats que el proper futur mos deparará, i altres que a conseqüencia d’elles segur vendrán, aniran comformant un Altra Festa en la que els de la tradició antiga, o puristes, com vostés vullgen dir-los, farán, poquet a poquet i estic convençut que pacíficament, “mutis pel fòrum”, reconeixent que la irremeiable evolució nega, a Nostra Festa i als que aixì pensem, un futur en el que no hi ha cabuda.
I així acabarán uns quants centenars d’anys de festa, just en el mateix moment en què un matiner pasdoble, per a unes alegre i rialler i per altres trist i de quasi dol, done eixida a una Diana amb una “escuadra” de dones mai vista, pionera i històrica, en la que l’entranyable Plaça d’Espanya, bocabadada i voldria pensar que trista però confiada en el futur, signe, al mateix temps, el finiquito de Nostra Festa y l’acta de naixement de l’Altra Festa.