No ho posen fàcil
El comerç minorista, juntament amb l’hostaleria, és l’activitat econòmica amb major presència a peu de carrer, una part essencial de la vida dels nostres barris. Sovint se’ns recorda la importància de fer costat al comerç tradicional i els avantatges que té comprar en les xicotetes botigues. És part de la nostra responsabilitat contribuir a la seua supervivència, ens adverteixen.
La pandèmia va provocar que moltes botigues de barri hagueren d’abaixar les seues persianes. Els xicotets comerços són el teixit productiu més vulnerable davant qualsevol crisi, en primer lloc, per no poder competir en igualtat de condicions amb les grans superfícies. Altres vegades, s’atribueixen els tancaments a la competència ‘deslleial’ de les tendes en línea i grans plataformes de distribució, fins i tot al preu dels lloguers dels locals, que s’han disparat.
No és un secret per a ningú que el comerç de proximitat viu moments complicats, aquesta mateixa setmana, la presidenta de la Cámara, Lucía Pascual, no ocultava la seua preocupació pel tema, traslladant-li la petició de més suport a la consellera del ram, Nuria Montes. Un barri ple de botigues, es converteix en un lloc amable que atrau població i al seu torn impulsa l’economia local.
Un barri ple de botigues es un lloc amable que atrau població i impulsa l’economia local
Tot això està molt bé, i clar que cal protegir els comerciants. Però ara imaginen el següent escenari: Alcoi, agost de 2024, i el centre històric de la ciutat inundat amb cartells de ‘Tancat per vacances’. Si són veïns del Centre, com ho és una servidora, no els costarà posar-se en situació perquè així ha tornat a ocórrer aquest estiu.
No fa molts anys, quan el xicotet comerç sobrevivia encara amb una certa comoditat, el mes d’agost era ja una tortura per als ‘currants’ urbanites. Hui són els grans supermercats i les compres per internet, les que han acabat amb la tediosa tasca de buscar comerços oberts en el Centre, principalment. I és que les botigues de barri, eixes que es queixen que els nous hàbits comercials les estan condemnant a mort, tanquen les seues tres o quatre setmanetes a l’agost, quan no redueixen el temps d’obertura al públic, oferint horaris impossibles.
De nou demanar i donar, un delicat joc d’equilibris entre drets i obligacions en l’àmbit del comerç. No és que un autònom no puga permetre’s el luxe de frenar el seu ritme de treball o de tancar a l’agost després d’un any frenètic. La gran pregunta és quants clients canviaran de comerç de confiança perquè el seu li ha deixat sense servei un mes sencer, o recorreran a altres opcions menys responsables i compromeses social i econòmicament. A vegades, no ho posen fàcil.