“No aconseguia entendre la penalització”

L’ultrafondista establit a Alcoi Vicente Juan García es va retirar de la Gobi March (Mongòlia), la segona de les quatre carreres que componen la 4 Deserts per un desacord amb una decisió de l’organització, la qual va penalitzar a García amb cinc minuts per no parar a carregar aigua en un punt de control. Vicente Juan anava al capdavant de la classificació i estava preparant les coses per a la quarta etapa quan va rebre la notícia. Els seus nombres en aquesta carrera, al costat de la victòria en la primera carrera d’aquest eslam, li posaven al capdavant d’ambdues.

– Com va ser el moment de decidir retirar-te?

– La meua decisió va ser presa de forma difícil, amb contundència i sense massa temps. No estava conforme ni en la forma ni en el fons de la penalització. En la forma perquè se’m comunica aquesta penalització just en plena preparació de motxilla, desdejuni, concentració, etc., abans de començar l’etapa regna de la carrera, etapa més important ja que és la més llarga i complicada de gestionar, traient-me de la meua rutina preparatòria, i atenció a les entrevistes, de les diferents televisions, etc. Sense quasi temps, ja no per a realitzar una reclamació formal si no per a ser a punt en la línia d’eixida.

A més m’ho comunica un membre de l’organització, ni tan sols adreça de carrera, a la qual em dirigisc, i molt incòmodament em diu sense més explicacions i sense entrar en raó, que la decisió està presa. És en aqueix moment quan decidisc lliurar el meu dorsal de líder i deixar la carrera, no permetent aquestes decisions tan a la lleugera per una organització que juga tan alegrement amb l’esforç i el sacrifici dels corredors.

Una penalització per saltar-se un lloc de control, no carregar el material obligatori, ho contempla el reglament, però açò no, és alguna cosa que l’organització s’ha inventat en un punt de control en concret. Pel que sembla perquè interpretaven que era de major dificultat i es podia augmentar el temps de creuar.

– T’havia ocorregut açò en alguna altra ocasió?

– Mai, en cap altra carrera abans se m’ha exigit agafar eixa quantitat d’aigua, ja que són carreres en autosuficiència i tot corredor deu decidir què aigua carregar i racionar molt bé tant l’aigua que porta com la seua alimentació. Fins i tot en algunes no et permeten carregar més d’1.5l, ni he carregat mai abans aqueixa quantitat d’aigua que m’exigien entre un punt de control i un altre on es ve tardant més o menys una hora en distàncies entre 12-14km entre CP.

Eixe dia estava fent fred i mitjà plovent, en temperatures més extremes com en el Sahara a 54 graus o a Namíbia mateix un mes i mitjà arrere, solament carregava 1.5l d’aigua per a la hidratació i la regulació de temperatura corporal, racionant al mil·límetre l’aigua sense cometre errors per falta d’aquesta, amb el que ací, amb aquesta penalització, no s’ha comptat amb l’experiència dels corredors ni s’han aplicat les normes que es venien aplicant en carreres anteriors.

A més, un altre detall molt important és que entrem els tres corredors de cap junts en aquest CP i eixim junts, i solament se’m penalitza a mi.

– Encara que creies que era el que havies de fer, des del primer moment vas decidir retirar-te o et vas plantejar continuar per a poder completar la 4Deserts?

– Doncs amb el poc temps que vaig tenir per a assimilar i pensar, i que era una decisió tan important, si vaig tenir algun moment de continuar, ja que pensava en tota la gent que estava seguint-me i espentant-me des de la distància, en la meua família, patrocinadors, etc., en tot el treball que hi ha darrere per a arribar en òptimes condicions, en l’esforç de deixar a la família dues setmanes a casa, però quan el meu cap tornava al motiu de la penalització i per molt que intentava, no aconseguia entendre aquesta penalització.

Estava totalment fora de concentració de carrera, m’era impossible aquesta opció, i fidel als meus valors vaig decidir no continuar malgrat el que açò significava, ja no solament quedar-me fora d’aquesta carrera i no barallar per aquesta victòria que ja tenia molt encarrilada en la tres primeres etapes si no per quedar-me fóra del gran eslam que tanta il·lusió ens feia enguany de tornar a intentar completar-ho havent guanyat la primera a Namíbia i ara liderant aquesta a Gobi.

– Fins al moment previ de la quarta etapa, com t’havies trobat en les anteriors etapes?

– Estava molt molt content, ja que arribava en un estat de forma molt bo, barallant amb els millors corredors locals de Japó i Xina. Estava sent una carrera molt disputada i molt bonica, havent-hi atacs constantment per diferents corredors, i havent aconseguit guanyar les dues primeres etapes traient una diferència de quasi un minut pel que fa al segon corredor i quasi set minuts pel que fa al tercer. En la tercera etapa arribem junts, no sense atacs, però ja tots en el cap pensant en l’etapa llarga del quart dia on ens anava a exigir el millor de cadascun i on jo solament havia de gestionar aqueixa diferència intentant no cedir temps, sense haver d’arriscar gens.

– Quina valoració extraus d’aquesta experiència?

– Com en totes les anteriors, de totes es trauen coses positives. Em quede amb que una vegada més he estat liderant una altra carrera d’aquest calibre, amb corredors molt forts i més joves, que estan entre els millors del món, guanyadors d’importants carreres, però aquesta vegada sense poder culminar aquest treball i creuar aqueixa última meta, trencant a plorar com sempre em passa quan saques el millor de tu i alliberes tota la tensió acumulada de tota la setmana de competició, però amb el bon sabor de boca que estàvem en el bon camí.

– Com ha sigut la rebuda de família i amics?

– La veritat que com sempre, no hi ha hagut diferència amb altres vegades que hem tornat amb una victòria, on si teníem motius per a celebrar. Ací tornava amb altres valors per als meus, i agraint sempre el suport dels quals veritablement valoren el teu esforç i lliurament.

– Han canviat molt els teus plans arran de la retirada?

– Sí clar! El prendre aquesta decisió no solament ens deixava fora d’aquesta carrera si no del gran eslam, ja no correm al setembre en Atacama ni al novembre en l’Antàrtida. I ara d’ací a final de temporada doncs encara no sabem què anem a fer, a passar uns dies veurem les opcions i decidirem què fer.