Nadar i fer-ho més lluny, el plaer d’Álex Mérida

Una orografia tan particular com la nostra ha sigut una de les raons per les quals s’hagen modelat esportistes especialitzats en resistència. Són molts els exemples, als quals ara s’uneix un altre especialista local en les llargues distàncies, però no sobre asfalt o en muntanya, sinó en l’aigua i en mar oberta. Una disciplina sense cap tradició que fa la seua presentació a nivell local de la mà d’Álex Mérida, un nadador que es va tirar a l’aigua per prescripció mèdica, per a corregir un problema de maluc, quedant enganxat per sempre. Va ser qui més tard seria el seu primer entrenador, l’iberut Samuel Vidal, qui va veure les seues qualitats com a nadador i li va animar a entrenar més de debò.

Tenia llavors 12 anys, tres després es va iniciar en la competició i amb 17 es va estrenar en la Copa d’Espanya d’aigües obertes com a júnior. La pandèmia va estar a punt d’emportar-se per davant les seues il·lusions. Entre instal·lacions tancades i les restriccions que només li permetien entrenar una hora, quan com a mínim necessita hora i mitja, va aconseguir tirar avant com va poder.

Enguany, a més, amb el hàndicap d’un nou entrenador. Álex Mérida es va posar en mans de l’alacantí Andrés Lecce, la qual cosa va suposar un canvi radical. “Entre que no vaig poder entrenar tot el que haguera volgut per les restriccions, tindre un nou entrenador, amb el que això suposa, eixir de la zona de confort a la qual estaves acostumat, canviar fins de manera de nadar. Em vaig arribar a preguntar, això que és?. No em va quedar més remei que confiar en ell i vaig anar a la primera prova de la Copa d’Espanya sense massa convicció, per a provar i veure on estava”, revela el nadador alcoià.

Damunt la primera va ser a Sevilla, nadar al Guadalquivir un total de 7.500 metres, quan només havia fet piscina i un màxim d’una hora. Va acabar tercer de la seua categoria, júnior 2. Aquell excel·lent resultat li va animar a seguir avant. Després van vindre els 5.000 metres en el riu Navia, a Astúries, amb aigües a 14 graus que va obligar els participants a utilitzar vestit de neopré. Després els 3.000 metres en el port de València, considerada com a distància sprint en aigües obertes, van seguir els 4.000 metres a les platges de Mazarrón i els 5.000 metres en el port de Barcelona, penúltima prova de la Copa d’Espanya. Álex Mérida, que ara té 19 anys, va decidir desplaçar-se malgrat que l’endemà passat se celebrava la final del campionat a Màlaga. L’alcoià no sols va aconseguir rebaixar en tres minuts el seu millor crono en els 5 km –va fer 1h06’ quan el seu millor registre era 1h09’–, sinó que l’endemà va disputar els 5.000 metres de la prova de Màlaga i va aconseguir acabar tercer, un lloc per darrere d’un component de la Selecció Espanyola.

Aqueixa mateixa posició, va ocupar finalment en la general de la Copa d’Espanya d’aigües obertes en la categoria júnior 2. Quedava un últim repte, la Oceanman que enguany es traslladava fins a Egipte. Álex Mèrida va decidir acudir com a experiència personal i competir al costat de diversos dels millors especialistes mundials, que prèviament s’havien classificat per a aquesta espècie de final internacional als seus països d’origen. La prova es va celebrar al Mar Roig i l’alcoià va disputar tres distàncies. En sprint (1.500 m) va ser 15é i ha acabat quart de la general de la Oceanman; en relleus 3x500m al costat de Miguel Bou i Chleo Lara, tots dos de Benidorm, va acabar segon i en 10.000 es va classificar cinqué i 24 de la general amb un temps de 2h36’, quan la seua major distància enguany havia sigut de 7.500 m.

“Com més distància, millor m’ho passe i més vull que no s’acabe la prova”, apunta l’alcoià, qui lluny d’atabalar-se per estar tant de temps nadant, “em relaxa i m’ajuda a pensar. Per a mi no és un problema, al contrari més gaudisc. En disputar-se en aigües obertes, hi ha corrents i també compta l’estratègia. Tindre l’experiència de nadar al Mar Roig no ocorre tots els dies i tracte de viure aqueix moment”, destaca.