Moltes gràcies, senyor Gisbert Orozco

M’arriba per WhatsApp la tribuna del senyor Gisbert Orozco “A vueltas con el catalán”. El WhatsApp és una cosa molt recent i moderna; l’opinió del senyor Gisbert Orozco, no. Sense pretendre-ho, m’ha fet vint anys més jove. Enguany en compliré 42 i tornar a la vintena, ni que siga durant els minuts dedicats a llegir-lo, s’agraïx. I és que l’argument és propi de principi dels 90, quan la Unió Valenciana de Vicente González Lizondo encara existia i tenia cert pes i el Partit Popular d’Eduardo Zaplana s’eforçava a fagocitar-la copiant-li el discurs i comprant-li els dirigents. Per este rejoveniment inesperat, tractaré de glossar el seu article, amb humil intenció d’exegesi més que de rèplica.
“Alguien va diciendo por ahí que un valenciano bien hablado no es otra cosa que el catalán. Yo opino que el catalán solo es un valenciano mal hablado”. Té vosté tota la raó, ja n’hi ha prou de silenciar l’obvietat i ser el germà pobre del domini lingüístic: si el valencià és català, el català és valencià. Això ho sabem vosté i jo, com ho sabia Pompeu Fabra, qui, en iniciar la normativització del català, demanava als escriptors valencians “no us preocupeu gens d’acostar-vos al nostre català […] descastellanitzeu el valencià procurant acostar-lo al valencià dels vostres grans escriptors medievals”.

Però com que Fabra era català i no hem de resar a un sant de fora, el sacerdot de Benimarfull Lluís Fullana publicava, en 1905, un estudi lingüístic que en el títol ho diu tot: La Morfologia Valenciana és la mateixa que la Catalana.

Vull aplaudir-li igualment la lleialtat lingüística. Quan viatja a Catalunya —a la qual vosté anomena “el principat”, tal com fan els pancatalanistes— usa el valencià, “la lengua común”. Això està molt bé.
El que em sorprén és que no el comprenguen i haja de canviar al “recio y adusto castellano”. Jo parle valencià quan vaig a Catalunya i sempre m’entenen perfectament. És més, en alguna ocasió i com que estos catalans no fan més que mirar-se el melic, m’han preguntat si sóc de Lleida o d’Amposta. Quin afront, prendre’m per català només per parlar valencià!

És esta una confusió secular que patim els valencians. Quan Alfons i Roderic de Borja, tots dos nascuts a Xàtiva, van ser elegits papes, els romans se’n dolien amb este lament: “O Dio! La Chiesa Romana in mani dei catalani”.

En la València de 1539, l’editor de la primera traducció al castellà dels poemes del gandienc Ausiàs March el presentava com un “caballero valenciano de nación catalana”. Així les coses, els catalans no esperen cap segle d’or ni necessiten apropiar-se el nostre, simplement perquè els valencianíssims March, Martorell, Fenollar, Gassull, Ferrer, Isabel de Villena… són, pel que fa a la llengua, tan seus com nostres. O és que Vargas Llosa, García Márquez, Neruda, Borges, Cortázar o Gabriela Mistral no són autors en espanyol?

Desgraciadament, sol passar que llengua i política es mesclen per a convertir la primera en accessori de la segona. “La lengua fue siempre compañera del imperio”, escrivia en 1492 Antonio de Nebrija, autor de la primera gramàtica castellana. I, com que una part de la meua faena és fer classe de llengua a la universitat —cosa que, segons vosté, equivaldria a “sorber el seso a los jóvenes”—, deixem que li recomane un llibre de Juan Carlos Moreno Cabrera, catedràtic de Lingüística General a la Universitat Autònoma de Madrid: El nacionalismo lingüístico. Una ideología destructiva. Espere que li agrade, ja ens ho contarà.

Bé, podríem parlar també de les senyes, de les senyeres, d’Ovidi Montllor, de les òbvies diferències entre els registres col·loquials i estàndard d’un idioma, del que en un territori bilingüe és llengua materna i segona llengua, de l’occità, del gran autor de sainets que fou Armando Santacreu, de la “gent del puntet”, a qui recrimina la deserció lingüística, de tants temes presents i passats que llança potents i breus en el seu escrit, com el flaix d’una càmera. “Gracias a Dios y a Franco”, afirma vosté. Com a cristià li accepte la frase feta; com a demòcrata no puc entendre que l’allargue per a incloure el pitjor personatge que ha hagut de patir este país. Un militar colpista que, tenint ja la guerra guanyada, va ordenar que es bombardejara Alcoi. Un dictador que durant quasi quaranta anys va impedir coses tan saludables i necessàries com la llibertat d’expressió.

Vosté i jo hem pogut ara i ací expressar lliurement les nostres idees. Unes idees que, com deu suposar, són molt distants.

Eixa distància no m’impedirà estar encatat de saludar-lo personalment, si és que coincidim cara a cara i no per WhatsApp. Que passe vosté molt bon dia, Don Manuel.