Manolo Candela: “El tir amb arc m’ha obert portes i la ment”

Manolo Candela porta camí de convertir-se en l’etern campió. Exemple de longevitat esportiva, amb 60 anys i tres dècades com a arquer, fa uns dies en la localitat de Manzanares (Ciudad Real) conquistava el títol de campió d’Espanya de tir amb arc adaptat en sala. Alguna cosa que no és nou per a ell, que entre competicions sota sostre i a l’aire lliure suma 19 campionats nacionals, als quals caldria sumar una desena de podis. Un palmarés inigualable que es completa amb un títol europeu individual, un subcampionat del món per equips i quatre presències en Olimpiades, rècord absolut en la seua disciplina. El diplona olímpic a Pequín 2008 representa la major fita d’un arquer espanyol. Ara compagina continuar competint amb formar als arquers locals i donar cursos a nivell autonòmic com a tècnic de la Federació.

– Qui era Manolo Candela abans d’aquell fadític accident de moto del qual prompte es compliran 35 anys i que et va canviar la vida per sempre?

– La meua vida transitava entre l’esport i el meu treball com a lampista. Era un ofici dur, perquè em dedicava a anar de fàbrica en fàbrica. Jugava al futbol i feia judo. Eixa disciplina que aplicava en el meu dia a dia per a poder portar tot avance em va vindre molt bé per a refer la meua vida i dedicar-me al tir amb arc, un esport que requereix de molta concentració, de treballar bastant la ment perquè requereix de repetir molts exercicis per a millorar la tècnica.

– Llavors va aparéixer la figura d’Eduardo Latorre, omnipresent en aquella època?

– Efectivament, em va ajudar molt com ho va fer amb tantíssimes persones i ens va transmetre el seu entusiasme per l’esport. Sempre he sigut una persona molt activa. Record que molts dies m’alçava i m’anava a córrer abans de començar a treballar. Fins i tot en acabar la meua jornada laboral m’anava una altra vegada a córrer. Eixa mentalitat de superació permanent m’ha acompanyat sempre i va ser la que em va impulsar a seguir avant i buscar-me un esport que s’adaptara a les meues circumstàncies. Era 1990 i no és igual que ara, llavors només estava el tir amb arc i el bàsquet en cadira de rodes. Hi havia un equip a Elx, però entrenaven tres vegades per setmana i no tenia cotxe, a més la carretera de llavors no és la d’ara. Així vaig arribar al CD Santa Lucia on estava Juan Ortega, que tirava en arc.

– I es va produir el “enamorament sobtat”?

– Alcoi va ser seu en 1993 del Campionat d’Espanya adaptat. Aquella competició va significar el meu debut i vaig acabar subcampió. El seleccionador, que estava preparant l’Europeu, em va veure i vaig començar a entrar en els seus plans. Tres anys després, vaig disputar la meua primera Olimpíada a Atlanta 96. Venia de ser campió d’Europa i vaig viatjar amb molta il·lusió pensant a obtindre un bon resultat. La realitat va ser molt distinta. Hi havia un món entre nosaltres i els millors equips. Igual que en altres esports com la natació o l’atletisme, Espanya ha crescut moltíssim, en tir amb arc seguim estacantats. Hem intentat entrenar amb l’equip absolut i després d’anys de molta baralla per això, continua sent una batalla perduda, fins i tot en els nostres dies. Després també em vaig classificar per a Sydney 2000. Va ser un altre bany de realitat. L’any anterior havíem sigut subcampions del món a Nova Zelanda i tampoc aconseguim res. També aconseguim classificar-nos per a Atenes 2004, i nova decepció.

– I llavors va arribar Pequín 2008?

– Estava en un bon moment de maduresa esportiva i ací sí que vaig tindre la recompensa, amb eixe huité lloc. El meu diploma olímpic continua sent el major èxit obtingut per un arquer espanyol en una Olimpíada. Ningú ha aconseguit repetir-ho. També soc l’espanyol en tir amb arc que més vegades ha anat a una Olimpíada, amb quatre.

– Podria dir-se que va ser la major alegria com a esportista d’elit?

– Possiblement sí per la transcendència que sempre té una Olimpíada, però guarde molt bon record d’altres campionats, com l’Europeu a l’aire lliure que es va celebrar dos anys abans de Pequín, en el qual aconseguim el títol per equips. Vam fer un sacrifici molt gran tot l’any, ajuntant-nos bastantes vegades per a entrenar i compartir experiències. Va sorgir una unió que va fer especial aquella medalla d’or pel que suposa aconseguir un títol en equip.

– A nivell competitiu va suposar tocar sostre, encara que la teua carrera esportiva presenta altres èxits importants?

– Tinc tres títols europeus entre sala, individual i per equips. A més d’eixe subcampionat del món com a selecció espanyola, a nivell individual tinc un quart lloc, quedant-me a les portes del bronze en el Mundial celebrat en 2003 a Itàlia.

– I després de Pequín, l’abisme?

– Venia d’una època arrossegant molts problemes de muscle, fins que el tendó supraespinós no va aguantar més i es va trencar en una caiguda en una competició. Vaig haver d’esperar un any al fet que m’operaren i un altre de recuperació. No podia ni eixir de casa. Vaig haver de llogar una grua per a poder alçar-me del llit i una cadira elèctrica per a moure’m per casa. El cirurgià que em va operar creu que el meu va ser una espècie de miracle. No hi ha massa casos de pacients amb una lesió tan greu com la meua que tornen a competir. Sempre dic que va ser gràcies a la disciplina que sempre vaig aplicar a la meua vida. Una altra persona en les meues circumstàncies igual hauria abandonat, jo sempre vaig pensar en la recuperació, a anar més enllà del dia a dia i si això significava que tres vegades per setmana vinguera un fisioterapeuta a casa, no m’importava. D’aquí ve que va ser tan especial el títol de campió d’Espanya de l’any passat. Portava tres de recuperació i veure’m una altra vegada a la part alta d’un podi després de tant de temps, va fer que no poguera evitar emocionar-me i alguna llàgrima se’m va escapar. Va ser molt emotiu.

– La qüestió és que has tornat amb més força si cap?

– És clar que amb 60 anys i després d’haver passat per una recuperació tan llarga és difícil tornar al mateix nivell que estaves. Tracte de suplir eixes mancances físiques i els problemes de espames a les cames que arrossegue  i saber estar en el camp de tir. Intente prioritzar, per la qual cosa només prepare la temporada de sala, on les distàncies són més curtes. Sota sostre l’exigència física és una mica menor, es tira a 18 metres, mentre que a l’aire lliure les dianes estan a 70 metres, que és la distància olímpica. Encara que no és tan fàcil com la gent puga pensar, en sala les dianes són de 20 centímetres i de 2 el 10 per 1,20 metres i de 12 centímetres el 10 a l’aire lliure.

Entrevista completa en l’edició del 21 de març