L’utillero que va fugir d’un règim presidencialista

Poques vegades el futbol havia ajudat a refer una vida i la de la seua família com en el cas de Mario Mba. La seua biografia sembla treta d’una pel·lícula o formar part d’eixos relats que per desgràcia cada vegada ens resulten més familiars i que parlen d’històries esquinçadores, de gent que fuig del seu país per temor a possibles represàlies dels règims totalitaris que encara hui dia abunden a Àfrica i que acaben trobant refugi a Europa.

Mario Mba és una persona càlida, tremendament educada, que ha fet de la discreció el millor aval. En la seua Guinea Equatorial natal, antiga colònia espanyola, bandera del règim franquista, era una persona considerada, amb estudis universitaris en la veïna Camerun, capaç de parlar perfectament en francés i en anglés, a més d’espanyol, i que des de 2013 treballava com a agent comercial per a la companyia aèria estatal.

Una ocupació que el portava a viatjar quatre vegades a l’any fins als EUA. Eixes visites contínues li van portar a tindre visat propi per a entrar sense cap mena de restriccions al país de les barres i estreles. Fins que tot va començar a torçar-se en 2019, quan el fill del president de Guinea Equatorial va entrar a dirigir la companyia aèria del país. Mario Mba va començar a sentir-se vigilat, fins que el dia a dia va arribar a ser insostenible, la qual cosa li va portar a replantejar-se seguir a Àfrica i buscar una altra vida a Europa.

Va ser llavors quan van sorgir una sèrie de casualitats que van impulsar aquella idea. Un familiar seu estava a Alacant, era parella d’un alcoià, Juan Carlos Priego. Primer van deixar el país la seua dona i la seua filla, que es van establir en un pis de la Zona Nord que havia deixat aquest conegut per a instal·lar-se en la capital de la província. Després va ser ell, aconsellat pel seu pare, l’únic vincle que li quedava a Guinea Equatorial, qui va marxar del seu país, prèvia signatura d’una carta de renúncia a la frontera. Va ocórrer just abans de la pandèmia. La seua idea era instal·lar-se a França, on van emigrar tres amics seus amb els quals havia estudiat a Camerun.

Però va acabar a Espanya i a Alcoi. Va estar treballant uns mesos en labors en el camp a Saragossa i després a Múrcia. Va arribar a anar-se’n a França, però la desconfiança de la seua dona per possibles males companyies li van fer tornar. De tornada a la nostra ciutat va haver de recórrer a Càritas, fins que sent ací li parlen de la Fundació Novaterra, que treballa molt en persones i grups socials desfavorits, als quals forma i ajuda a la seua inserció laboral. És quan coneix a Gemma, el seu àngel de la guarda en aquell moment, el vincle que li va portar a conéixer a Toni Justicia i l’Alcoyano. “Em pregunten si m’agrada el futbol. Clar que m’agrada el futbol. Sóc del Barça i m’encanta molt veure els seus partits”, exclama Mario Mba. En aquells dies, l’Alcoyano estava buscant ‘utillero’, encarregat del material.

“En una primera presa de contacte, em van dir que no, que no donava el perfil que estaven buscant. Llavors va ser quan els vaig dir que em tingueren a prova uns dies i que després decidiren”, recorda. Eixe divendres ja li va cridar Fernando Ovidio, llavors gerent, per a dir-li “que em quedava”.

Ha passat una mica més d’un any des que Mario Mba forma part de la família alcoianista. Un mestre de la professió de ‘utillero’, l’enyorat Manolo Cano, quan se li preguntava pel secret d’haver durat tant en un món tan inestable i particular com és el futbol, sempre deia el mateix: veure, escoltar i callar.

Compta Mario Mba que aplica eixe consell rigorosament en el seu dia a dia. “El que es parla en un vestuari es queda allí dins”, afirma sense dubtar. No és molt major, va nàixer en 1987, per tant, té 37 anys, però perfectament podria passar com el pare de molts dels jugadors de l’Alcoyano, la majoria amb vint-i-pocs. “Moltes vegades has de comportar-te com un pare amb ells. Són joves, molts es creuen que estan per damunt de tu, però també els entenc i tracte de comprendre’ls no prenent moltes coses en compte”, assegura per a després aflorar el seu costat més reivindicatiu: “És una llàstima que la Federació no ens tinga en compte i ens valore com el que som, una part més del futbol. El de ‘utillero’ és un lloc de treball clau”, es lamenta perquè els encarregats del material dels equips de futbol manquen de conveni laboral.

Pot llegir el reportatge complet en El Nostre del divendres 13 de desembre.