L’Ultra Trail local té al seu primer campió

Les carreres de muntanya ja tenen al seu primer campió local. Aquest cercle es va encarregar de tancar-lo Juanjo Carbonell aquest passat cap de setmana, convertint-se així en el primer ultrarunner alcoià a pujar al més alt del podi i penjar-se una medalla d’or en un campionat d’Espanya, en aquest cas de la seua categoria (50 a 60 anys). Va ocórrer en la localitat tarragonina de Paüls, que va albergar el Nacional Ultra de la FEDME, coincidint amb la desena edició de la Trencacims.

Carbonell va prendre part en la distància de 75 quilòmetres, una prova que va transcórrer sobre un circuit circular al Parc Natural dels Ports amb 5.300 metres de desnivell positiu i 300 inscrits. La carrera, d’una extraordinària duresa (amb un desnivell acumulat de 10.600 metres i l’ascensió del Cim L’Espina de 1.200 metres), va ser guanyada per Marc Ollé amb 8 hores i 57 minuts.

L’alcoià va acabar en el lloc 35 de la general, amb un temps d’11 hores i 20 segons, avantatjant en 12 minuts al segon classificat de la seua categoria, Rafa Murcia. “L’objectiu no era ser campió d’Espanya. Volia veure primer com em trobava. Venia de fer bons llocs en les carreres prèvies però en ultratrail mai et pots fiar. A més era campionat d’Espanya i sempre hi ha gent molt bona. Vaig començar controlant, buscant sensacions i tractant de mesurar molt els esforços”, explica Carbonell.

No obstant això, admet que va anar animant-se i les informacions que li arribaven van servir també d’estímul per a acabar forçant la màquina. “La meua dona –l’atleta Carmina Camilleri– va començar a dir-me que anava tercer. Això em va animar, però sobretot quan vaig superar a Juanjo Carpena, d’Elda, un referent per a mi, que ja va quedar per davant meu en Pics d’Europa. Quedaven encara molts quilòmetres i vaig esperar a l’última ascensió per a donar-ho tot i tirar, igual que després en la baixada. La meua sorpresa va ser saber que havia quedat campió d’Espanya. Vaig entrar en meta convençut que havia sigut tercer”, confessa l’alcoià esbossant un somriure.

La història d’aquest ultrarrunner de 55 anys, empresari de les arts gràfiques i especialitzat en carpetería premium, podria passar com una més de les moltes que es coneixen dins del món del corredor popular, que després de molts anys jugant al futbol, en el seu cas en la Penya Joan XXIII, decideix penjar les botes per a calçar-se unes sabatilles. Aquest va ser el seu destí final però el camí va tindre molta molla, amb algun sobresalt, com el capítol de 2018, res més complir el mig segle de vida, quan li van detectar una arrítmia i va haver de passar pel quiròfan.

Per això, aquest títol d’Espanya té encara més mèrit si cap, no sols per haver aconseguit superar amb nota aquest greu contratemps que li va tindre un any allunyat de l’esport de competició, sinó per una llista inacabable de lesions i caigudes que moltes vegades li han fet plantejar-se deixar l’esport. En aquest moments difícils, va sorgir com si d’un Ocell Fènix es tractara la força mental que li ha tret de més d’una dificultat, l’últim en el Campionat d’Espanya d’Ultra de Paüls, quan a 50 km li va explotar una bambolla al peu que va començar a molestar-lo quan a penes s’emportaven vint de carrera. “El cos comença a dir-te: “On vas”, però després està el cap que et fa seguir cap amunt. Sense aquesta mentalitat ara no seria ací, ja que fa molt temps que l’haguera deixat”, ressalta.

Després d’abandonar el futbol, va començar a jugar a l’esquaix però va començar a engreixar, situant-se en els 88kg de pes. Va ser llavors quan es va iniciar en el ciclisme després de canviar-se a la seua actual casa. Es va aficionar ràpid i va començar a tirar-li quilòmetres. Van ser sis anys molt intensos en els quals arribava a completar fins a 12.000km per curs. Va fer la Trencalòs i en 2011 va aparéixer en la seua vida el calçar-se unes sabatilles. També va ser un amor a primera vista. Va estar dos anys fent solament asfalt. Va arribar a tindre 1h 22’ com a millor registre en la Mitja de Santa Pola i va fer dues maratons, un a Castelló i un altre a València, on va baixar fins a les 3 hores justes.

En 2013 naix el Trail Solidari on s’inicia en les carreres de muntanya. Poc després ja corre el seu primer Ultra en els 80km del Lurbel Trail. Des de llavors no ha parat de córrer distàncies llargues i collir llocs de renom. El seu primer Top ten en una gran carrera va ser el desé lloc de la general en els 112km de la Mitic Ultra d’Andorra, amb un temps de 23h 43’.

El seu únic podi absolut el va aconseguir en els 33km d’Ojós (Múrcia) l’any passat. En tota aquesta transformació fins a ser el ultrarunner de talla nacional que és actualment ha jugat un paper molt important el seu entrenador, l’il·licità Carlos Martínez “Litos”. “Ell em va traure del forat en el qual estava i he tingut la continuïtat que em faltava. Abans sempre estava en el tall de la lesió. Arribe a les carreres en condicions. També m’ha anat molt bé prendre’m vitamina C”, destaca.

Porta un any a tot drap. L’estiu passat va fer les onze carreres d’asfalt del Circuit de La Marina, per a després fer el salt a les carreres de muntanya amb el depòsit de combustible de gom a gom. Va ser segon de la seua categoria i 18é de la general en els 35km de Pics d’Europa; primer i 19é de la general en el Maraton de l’Aneto; sisé de la general en la Pujada a Montcabrer; primer i 8é de la general en els 46km del Costa Blanca Trail; onzé de la general en e l’AITEX Trail i al març passat, sisé de la general en els 75km del Perimetral Benissa amb 4.230 de desnivell. “No soc de fer tirades llargues de més de 35 o 40 km.  Això sí, intente acumular en els entrenaments molt desnivell. En el Nacional vaig acabar bastant sencer físicament”, reconeix. Al juny vol fer els 70km de Pics d’Europa i 5.300 de desnivell, descansarà a l’estiu, per a al setembre fer la Ultra de 100km a Pirineus. “Vull que siguen poques carreres, però bones”, se sincera.