L’Ovidi amb un somriure
Enguany és un any de commemoracions. Si el passat 13 de gener es complien 5 anys dels traspàs d’Isabel-Clara Simó, aquest 10 de març s’han complit 30 anys que l’Ovidi se’n va anar de vacances.
No cal presentar-lo, no és necessari fer-ho, ni parlar d’allò que va fer i ens ha deixat en llegat. No cal ni dir-ho perquè per a nosaltres no és Ovidi Montllor, el reconegut cantant, rapsode, actor i poeta. És, senzillament, l’Ovidi. I això –fonamentalment– perquè els col·lectius de base sempre han mantingut viva la seua flama i –fins a cert punt– perquè algunes institucions l’han reconegut els darrers anys.
Hui vull reviure’l amb un somriure. Antoni Miró em destacava una vesprada al Mas Sopalmo: “Sempre contava acudits i feia pallassades per tal de fer content a tothom”. Aquest sentit de l’humor sorgia del centre de tot plegat, és a dir, era així. Vos contaré una curiositat. Quan viatjava s’enviava postals a si mateix amb què es desitjava sort i es remetia abraçades des de París, Berlín o Moscou. En tornar a Barcelona i obrir la bústia de casa es trobava les notes. Estic segur que reia quan les tenia a les mans.
L’Ovidi és una caixa de sorpreses. Li passaven coses curiosíssimes a què s’enfrontava sempre amb el seu millor somriure. Açò que vos explicaré m’ho va contar el músic Quico Pi de la Serra un dia que ens va entrevistar Mònica Terribas a Barcelona: “Érem ànimes nocturnes. Ens agradava treballar, però també sortir de nit. En les èpoques en què no teníem parella dèiem que sortíem a lligar. Jo mai ho aconseguia al seu costat. Quan anàvem pel carrer, per molt que anés brut i desastrat, totes les xiques es dirigien a ell. No deixàvem mai de riure”.
Va començar a treballar amb dotze anys i es va dedicar a 36 oficis. Reparador de radiadors, teixidor, cambrer, botiguer, xofer, pescater, pastor, administratiu, ferrer, fuster, locutor de ràdio o cambrer en van ser alguns. I un d’especial: perruquer de dones. Vos ho imagineu? Son tio, Rafael Mengual, poeta, dramaturg i perruquer d’ofici, li va descobrir la poesia de Joan Valls, però també li va ensenyar a tallar i pentinar els cabells. Mai m’ho havia cregut del tot –ho reconec–, per això se’m va quedar la cara de pasta de moniato quan en acabar un acte en homenatge seu a Gandia se’m va apropar un dels assistents i em va dir que havia sigut company seu de treball a una perruqueria de dones que hi havia al centre del poble.
De resultes de la seua professió també li va passar de tot. L’any 1968 va actuar a Picassent. M’ho va contar el cantant Paco Muñoz una vesprada a sa casa de Real: “En aquell moment, jo era retor a Montserrat. Aquella vesprada la Guàrdia Civil es va plantar a les portes del recinte on cantava. Als organitzadors els va arribar la veu que la benemèrita i un retor havien anat a prohibir el recital i no van aparèixer. Allí només estava l’Ovidi, la seua guitarra i el grup de gent que havien vingut amb mi. La Guàrdia Civil havia anat a veure que tot estava bé i jo a escoltar el recital amb els veïns del poble. La situació era surrealista. Finalment, l’Ovidi va cantar per als que vam acudir. En acabar, tímid, es va apropar a nosaltres. Ens digué que com que no havia anat ningú de l’organització, no s’havien venut les entrades. Entre tots vam aportar allò que vam poder per pagar-li el tren de tornada a Barcelona”.
El govern franquista va posar en marxa l’obtenció de les acreditacions professionals per a la pràctica cultural a principis dels setanta. Els interessats en obtenir el carnet havien de passar una prova pràctica i demostrar les seues capacitats. Segons les habilitats de l’intèrpret, s’emetia una acreditació amb un determinat nivell. El seu estimadíssim company d’escenari, Toti Soler, m’ho va contar una vesprada: “Jo m’hi vaig negar a fer la prova, però ell es va presentar. Per aquells anys, encara era un músic amb limitacions, tot i això, volia optar a l’acreditació i saber quin nivell tenia. Només va obtenir el carnet de Silbador. No podíem deixar de riure quan li vingué la resolució: “Ja no podré cantar en públic. En muntar a l’escenari, només podré xiular”, deia tothora”.
El seu pas pel cinema també va suposar anècdotes sucoses. Tot i que sabia nadar, tenia por a la mar. Açò que vos explicaré va passar a Dénia, al rodatge de Benifotrem a mitjans dels vuitanta. M’ho va contar l’actor Guillermo Montesinos una vesprada que vam presentar els nostres llibres a Castelló: “Hi havia una escena en què es recreava la festa dels Bous a la Mar. Tots estàvem a l’aigua i una vaqueta queia prop de nosaltres. Com que l’Ovidi tenia por a la mar, li van posar unes aletes de busseig per aguantar-se amb més facilitat. Era tal la força amb què movia les aletes que en aquesta escena apareix com mig metre per damunt de la resta d’actors”.
I també tenia por de volar, molta. Jana, la seua filla petita, em va contar un matí: “Amb 10 anys vam marxar tots dos de vacances a Mallorca. Li vaig insistir a anar en avió. Tenia moltes ganes. Era la primera vegada que jo volava, però ell tenia molta por. No n’era conscient. Estava impressionada per tot allò que estava veient, sobretot pels núvols. Recorde que no parava de demanar-li, amb molta insistència, que mirarà açò i allò. Es va passar el viatge amb un got de whisky a la mà, mirant al front i sense dir res. Pobre, estava totalment atemorit. La tornada la férem en vaixell. Tampoc li agradava massa, però per a ell era millor que l’avió”.
Si busqueu l’Ovidi al Youtube el podreu trobar contant acudits en un sopar en homenatge a Fuster que tingué lloc a Olleria l’any 1993. El veureu entre amics, fent broma, fent feliç tothom i descobrireu l’Ovidi amb un somriure.