L’incansable Latorre
Les grans persones sempre es recorden millor quan més temps ha passat. La proximitat, la quotidianitat, el dia a dia, enfosquen d’alguna manera els mèrits que acumulen en les seues contínues idees i aportacions. A més, molts es distingeixen per la seua naturalitat, presumir poc de les seues virtuts i manifestar una extraordinària senzillesa.
Les esmentades qualitats i un grapat més servirien per a lloar la personalitat i la trajectòria d’Eduardo Latorre. Per a aquells que van tindre la sort de conéixer-lo en la seua etapa en el món de l’esport alcoià, de segur que els va sorprendre la vitalitat, el dinamisme, l’energia que contagiava, la força de voluntat.
Latorre no parava, ni deixava reposar el motor de les propostes, no es rendia, ni fugia d’un problema per molts entrebancs que sorgiren, buscava solucions, les millors, les més beneficioses.
A diferència d’altres gestors de l’esport, preocupats pels moments més lluïdors, més per la imatge que pel fons, Latorre no necessitava floretes, mirava fins els detalls que aparentment pogueren resultar insignificants, poc atractius, tots eren importants.
I el que molts recorden d’ell era la manera de tractar a les persones. Ja podies ser un esportista reconegut o un aprenent de tenis que encara no encertava a llançar bé la pilota. Tots tenien cabuda.
Ara per exemple, estaria pendent del complex esportiu que porta el seu nom. Si l’aigua de les piscines es troba a la temperatura òptima, perquè les instal·lacions oferisquen el millor servei. Era l’esport com a convivència, com a unió, com a creixement personal, social, col·lectiu. Un concepte allunyat del ‘guanyar i guanyar’, d’un model excessivament competitiu.
En l’etapa de Latorre es va aconseguir que el Francisco Laporta es convertira en tota una festa esportiva amb les 24 hores. Una altra manera d’unir, de relacionar, de crear vincle. Potser, Latorre compartia les idees del fundador dels Jocs Olímpics moderns, el baró de Coubertain qui va dir: “l’esport uneix a les persones més enllà de les fronteres i les diferències”. I queda la seua llavor en una de les entitats que va nàixer de la seua mà, el CD Santa Lucía i la introducció de l’esport adaptat.
Era necessari recordar la seua figura, que no es quede només en el nom d’una instal·lació o una placa, perquè cal deixar constància de la brillant tasca que va fer per a l’esport a Alcoi.
Era una persona apreciada i estimada per tot el que va lluitar, l’incansable Eduardo Latorre. Vint anys després de la seua absència encara se l’enyora. I algú pot pensar: faria falta que estiguera Eduardo, segur que trobaria una solució, i ho trauria endavant.
CARLES FIGUEROLA. Periodista