L’excepció que confirma la regla
Els clubs són l’espill de la seua història, però moltes vegades acaben sent el reflex dels seus dirigents, de les persones que, bé en l’apartat tècnic o directiu, estan al capdavant de les entitats. És el que ocorre d’uns anys a aquesta part en el Nou Basket Alcoi, l’entitat hereua d’aquell històric Esclaves que en la dècada dels 70 va arribar a trepitjar l’elit del bàsquet femení espanyol.
Des de fa cinc temporades, camí ja de la sisena, al capdavant de la parcel·la esportiva del Mútua Llevant NB Alcoi, se situa Lliris Rovira, una espècie de multiusos esportiu per la quantitat de càrrecs que és capaç d’aglutinar en una mateixa temporada, des de jugadora, entrenadora i directora esportiva, fins i tot encarregada de les xarxes socials, que li fan ser una peça indispensable, quasi mestra, dins de l’engranatge del club, al voltant de la qual giren els 270 jugadors i jugadores (170 federats i 100 escolars) amb els quals es va tancar l’últim curs, des de minibasket, que són els que s’estan iniciant en l’esport de la canastra, fins als quals disputen competicions federades en categories nacionals, que són els dos sèniors de l’entitat.
Aquesta setmana es troba al capdavant del Campus Paco Doménech, amb 64 alumnes en aquesta edició, 43 dels quals pernocten i conviuen les 24 hores. Parla molt de la *versatibilidad de Lliris Rovira, que no fa massa acaba de tancar el fitxatge de l’entrenador del sènior masculí de Primera Divisió Nacional i encara té molt fresc el ‘subidón’ que va suposar guanyar la final autonòmica com a jugadora i entrenadora del sènior femení, amb el que la pròxima temporada l’equip seguirà en Primera Divisió Nacional.
“Encara no tinc decidit si continuaré jugant. Vull prendre’m unes setmanes de reflexió. Entrenar sí que ho continuaré fent”, va confirmar als seus quasi 40 anys, que complirà al setembre pròxim, la qual cosa diu molt de la seua passió pel bàsquet, un esport que li va atrapar quan era aleví i que en els últims anys s’ha convertit en la seua professió.
“Moltes vegades m’agradaria desaparéixer. És un treball esgotador. És clar que el bàsquet és la meua passió, és el que he fet sempre des que era una xiqueta, però són 7 dies a la setmana, 24 hores sense desconnectar. A vegades reb missatges en el mòbil de matinada. Entre el desenllaç de les competicions dels dos sèniors i que les lligues escolars van acabar més tard, la temporada s’ha fet molt llarga, massa”, confessa.
Ho diu també per tot el que li ha tocat patir com a entrenadora-jugadora del sènior femení, amb una final cada jornada que disputava des de gener passat. “Va ser una bogeria absoluta. Des que vam saber que anàvem a caure al grup de baix, l’objectiu a partir d’aquell moment va ser pensar a guanyar la final autonòmica. Era l’única cosa que ens valia per a agarrar-nos a la permanència”, va indicar.
Va ser una contrarellotge de quatre mesos saldada amb aquesta victòria en la final disputada a Canals. “Veies les rivals i cada vegada eren més complicades. Per plantilla, mai ho hauríem aconseguit, enfrontant-nos a equips amb jugadores de Lliga Femenina 2. Afortunadament l’equip va anar creixent-se a mesura que augmentaven les dificultats amb una plantilla que mesclava jugadores veteranes amb unes altres que venien del júnior i eren debutants en la categoria. Va ser una combinació que va acabar donant resultat i el positiu és que tot el bloc vol continuar l’any que ve”, revela.
Lliris Rovira continua tenint aqueixa mirada romàntica d’un bàsquet del qual es va enamorar sent una xiqueta i que ara es mira com a cosa del passat. “Jo vinc d’una cultura *baloncestística diferent, en el qual entrenar quatre vegades per setmana era el normal i ara s’espanten per fer-ho tres dies. L’habitual també era viatjar a Castelló, Albacete o Múrcia i ara l’anar a València o que elles vinguen a Alcoi és un problema. No es mira la qualitat de la competició i l’única cosa que preocupa és que siga una lliga còmoda, en el qual els desplaçaments siguen el més pròxims possibles. És el que ha portat a la nostra lliga al fet que en tres temporades consecutives hàgem tingut tres sistemes de competició diferent i per al pròxim curs ens han dit que hauran una altra vegada canvis, s’està dient que torna la lliga regular i no hauran play-off tan prompte”, indica.
El seu major orgull quan tira la vista arrere i fa un repàs a l’aconseguit en aquests últims cinc anys com a directora esportiva del *NB Alcoi, és veure un club “més ordenat”, amb major informació als pares i que no para de créixer, no sols en nombre d’equips –actualment són huit els col·legis amb conveni de col·laboració i la possibilitat d’augmentar aqueixa xifra de cara al pròxim curs–, també en la qualitat de les seues plantilles. “Som l’únic club de la zona amb dos equips sèniors en Primera Divisió. A nivell intern hi ha major involucració. Quan parlem d’un jugador, ara tots els entrenadors saben a qui ens estem referint, abans això no passava. Pinso en com m’agradaria que foren els equips i tracte d’aplicar aqueixa màxima, sempre tenint en compte les possibilitats d’aqueix club”.
Creu que el bàsquet necessita acostar-se més als barris, que hi haguera més espais públics a la ciutat amb canastres. “Rar és el lloc amb una canastra al carrer que no hi haja un xiquet amb una pilota o varis muntant un partit. Crec que falta més promoció en aquesta direcció, que ara que estem en una etapa de captació s’acoste el bàsquet més als xiquets, que el conegueren com una cosa accessible per a tots”, subratlla. Lliris Rovira reconeix que van quedant arrere aqueixos primers anys en què quan algú cridava al club i es posava ella, “em deien si li passava al coordinador, confonent-me amb la seua secretària”. O amb el sènior femení, “els entrenadors rivals que no em coneixen es dirigeixen a Toni Aracil, pensant que ell és l’entrenador. Aquesta temporada tots els rivals estaven dirigits per homes”, malgrat ser una categoria de xiques.