L’entrenador alcoià, un signe de distinció

Banquetes que fins fa no gaire eren terreny delimitat d’entrenadors forans, ara són ocupats per tècnics locals. I és que ser alcoià s’ha convertit en un signe de distinció d’algun temps ençà i tota una garantia de fiabilitat a l’hora d’aconseguir objectius. Res més cal donar una ullada a la llista de tècnics locals que ocupen llocs de rellevància en el nostre entorn, quan abans es buscava un altre perfil d’entrenador, preferentment que vinguera de fora i amb un cert currículum. Era com aqueixa expressió tan castissa del llucet que es mossega la cua, pels efectes que generava, amb tècnics que obstaculitzaven que entrenadors d’ací pogueren desenvolupar la seua carrera en l’equip de la seua vida o prop de casa.

Potser el cas més cridaner d’aqueixa nova generació que ve trepitjant fort siga el de Josele González, fins no fa molt un profà de les banquetes que des que va estrenar amb èxit el seu títol com a entrenador de la base no ha parat d’adornar el seu prestigi. En poc temps no sols s’ha fet un nom com a tècnic de pedrera, sinó que s’ha destapat com un hàbil director esportiu. Va estrenar el seu carnet de tècnic en pràctiques salvant d’un descens al Cadet A de l’Alcoià. Va ser el seu passaport per a fer el salt al Juvenil A al qual el passat curs ja va estar prop de portar-lo de tornada a la Divisió d’Honor –màxima categoria del futbol juvenil espanyol– i en el curs el tenen entre els aspirants a l’ascens. De pas ha projectat a diversos jugadors a l’Alcoià, l’últim Víctor Revert que ja és futbolista de la primera plantilla.

MAJOR NOTORIETAT
Encara que on la seua mà ha adquirit major notorietat ha sigut com a director esportiu. Va ser el cap pensant que li va fer un volt de rosca a la planificació de la plantilla de la passada temporada amb una mescla de jugadors contrastats i el retorn de futbolistes d’altres èpoques que va acabar resultant explosiva, amb l’anhelat ascens com a principal bagatge i el regal d’una afició que de nou va tornar a il·lusionar-se amb el seu equip.

Una vegada marcat el camí, el llistó s’antullava molt alt, però va aconseguir reunir aquest estiu una plantilla que sembla no entendre de límits. No sols està per damunt de l’objectiu amb el qual es va arrancar la lliga d’acabar entre els sis primers, sinó que l’Alcoià marxa segon per davant de Vila-real B i Hèrcules i té a tir altre ascens, sense oblidar el paper de l’equip en la Copa del Rei, eliminant a dues Primeres com Huesca i Reial Madrid i caient per la mínima davant l’Athletic en huitens.

FORMA DE LA SEUA SABATA
Si Josele González s’ha situat com un referent partint del no-res, sense pedigrí algun per historial esportiu, altres ambiciosos projectes compten amb la particularitat d’estar dirigits per exjugadors de l’Esportiu. El més veterà, per temps que porta en el món de les banquetes del futbol comarcal, és Javi Montava, que ha trobat en el Contestà la forma de la seua sabata. Ja va portar als ‘rojillos’ en la seua anterior etapa en el club a una classificació històrica en Regional Preferent, quedant-se a les portes del play-off d’ascens a Tercera. Després del descens a Primera Regional, la nova directiva no va dubtar a trucar a la seua porta per a tractar de recuperar la categoria perduda. L’any passat va ser a prop, la pandèmia li va parar els peus quan millor estava l’equip i aquesta temporada té a l’equip líder.

Per darrere del Contestà, amb els mateixos punts que els ‘rojillos’, però amb un partit menys disputat, figura el SB Ontinyent, dirigit per un alcoià, Nacho Cantó, que després de passar per la Fundació i el Bocairent, assumeix el seu repte més ambiciós en una banqueta de la mà d’un altre ex de l’Alcoià, Pascual Donat, que és la figura local encarregada que ha armat aquest projecte que pretén que Ontinyent torne a tindre equip en categories nacionals. De moment Nacho Cantó està complint de sobres i el seu equip no coneix la derrota, havent guanyat els huit partits que ha disputat.

En aquesta mateixa lliga on dos dels ‘gallitos’ estan dirigits per entrenadors alcoians, hi ha un tercer nom, debutant per a més senyals, anomenat Diego Jiménez. Després de penjar les botes, va decidir prendre’s un temps per a encaminar la seua vida després de deixar el futbol i aquest estiu va decidir fer el pas i provar-se com a entrenador. El seu pedigrí com a jugador, amb ascensos en totes les categories nacionals, des de Segona B a Primera Divisió, haguera sigut suficient argument per a optar a altres projectes més ambiciosos, però es va decidir per un més modest: guiar la reconstrucció del CFC Ciutat Alcoi amb jugadors de la seua pedrera. Una decisió que tenia els seus riscos, però que d’eixir-li bé anava a reforçar-li. De moment té a l’equip a la meitat de la taula.

VIATGE Al revés
Un equip, el CFC Ciutat Alcoi, que té com a principals responsables a Pepe Aroca, president, i Juanmi Sancho, responsable de la parcel·la esportiva, dos tècnics que en el seu moment van decidir fer el camí al revés, aparcar el seu carnet d’entrenador per a dedicar-se a la gestió, creant una reeixida estructura de club que ha portat als rojinegres a ser l’entitat futbolística local amb més equips en la base. Aquest llistat quedaria incomplet sense la presència de Nacho Dorado o Miguel Jorge García, en les banquetes de Esides Caramanchel i Beniarrés, respectivament. De catorze equips en el grup 8 de Primera Regional, cinc banquetes estan ocupats per entrenadors alcoians.