L’altre virus

La gent cridava; la música ens salvarà, la música ens salvarà. Els artistes cridaven; ens salvareu vosaltres de la crisi artística? Arriba març de l’any 2020, la pandèmia ens truca a la porta i entra a les nostres vides, el que no sabíem és que un virus, anomenat LaCulturaNoEsNecessaria, també ha entrat i ho ha fet per molt de temps. La greu crisi sanitària ha fet que milions de persones es queden tancades a casa sense gaires coses a fer, en canvi, la cultura ens ha salvat. Ens ha obert les seues portes i ens ha fet gaudir del gran cinema, d’aquella simfonia de Mahler que quan sona al menjador de casa t’emociona i el teu cor esclata d’alegria, d’aquell llibre amb el qual tant has aprés i amb aquella obra de teatre, amb la qual el teu cor va decidir seguir el camí de l’amor. Aquesta és la cultura que ens va salvar, però, que va fer la societat en el moment en què la cultura sofria un dels moments més durs? Cal reflexionar sobre aquest aspecte, els artistes es deixen la pell diàriament per fer un entreteniment increïble perquè el món passe una quarantena a casa agradable i la resposta d’aquesta societat és no anar a cap concert, a cap escenari ni a cap cinema, ja que, per a ells anar a consumir cultura és un símptoma d’irresponsabilitat enfront de la greu situació sanitària. Avui en dia, si cerquem a Google #CulturaSegura ens adonarem que hi ha milers d’articles periodístics els quals donen una argumentació solida i clara, a més a més, d’estar acompanyada d’estudis que ens diuen i ens tornen a repetir que la cultura és segura, la pregunta és; alguna vegada hi ha hagut un suport clar a aquesta cultura perquè siga segura? El problema de la crisi artística no ve a la pandèmia, aquest problema està en actiu des de fa molt de temps, el temps ha anat passant i nosaltres no ens hem adonat que el suport a artistes és mínim, que ens importa més els “realitys” de televisió o un partit de futbol. El cas és que en la pandèmia el futbol no ens va salvar ni ens va traure als balcons nit darrere nit a cantar, ni va fer que a la nit tota la família al complet gaudirà d’una bona sessió de cinema. La cultura ens ha fet costat, ens ha dit que açò passarà, que tornarem més vius que mai, però, la cultura ha esclatat. La cultura ha reaccionat, s’hi ha adonat de la gran errada que hi ha a aquest estat, de la poca valoració a les arts, de la poca valoració als jóvens que viuen per fer música i que dediquen les 24 hores diàries al seu estudi continu per complir el seu somni de tocar o cantar en una de les millors orquestres del món. Hi ha molta gent que es dedica a la cultura, amb un talent molt gran i que en aquest país no els donen l’oportunitat perquè esclaten, és per aquesta raó que Espanya es potencia del turisme i no de la cultura. Com totes les qüestions a la vida, la gent comenta i parla sobre aquest tema, arribant a la conclusió que Espanya és un país amb una cultura molt baixa i molt “penosa”. Aquesta no és una veritat, el talent cultural d’aquest país és molt viu, posseïm de celebracions cinemàtiques molt potents, de bandes municipals amb músics extraordinaris i de teatres que donen enveja a la resta del món. Nosaltres tenim la bomba, el que no sabem és com fer que esclate perquè arribe a tot el món. El nostre país ha perdut l’oportunitat, any rere any, de fer una Espanya cultural, en canvi, han decidit fer tot el contrari, ja que per a ells tocar un instrument, cantar, dirigir pel·lícules o recitar poemes davant de milers de persones no dona els diners suficients. Amb aquesta reflexió acabe el meu assaig. Ara és el vostre torn, el torn de saber si teniu un virus nou a les vostres vides o si voleu donar suport a la cultura. La cultura ens fa grans. #LaCulturaÉsSegura