L’alimentador del canyet del Barranc del Cint

Ales proximitats del Barranc del Cint s’ha consolidat una població de voltors que, en determinades èpoques de l’any, supera el centenar d’exemplars. Es tracta d’un projecte que va iniciar la Fundació FAPAS ara fa 25 anys, de la mà d’Àlvar Seguí, i en l’actualitat és l’Ajuntament d’Alcoi qui continua duent endavant el projecte Canyet de reintroducció del voltor comú.
Una de les activitats que s’ha donat a conéixer a la ciutadania és els treballs d’anellament de les cries de voltor –la campanya es du a terme cada any després de l’estiu i fins al mes de novembre– i, d’aquesta manera, les aus poden ser identificades i controlades en els seus desplaçaments. Gràcies a açò, a Alcoi s’ha pogut detectar la presència d’aus procedents del País Basc, Pirineus, Monfragüe (Càceres) i, fins i tot, Senegal, a l’Àfrica occidental.
Altra feina fonamental per al manteniment de la colònia de voltors és el subministrament de menjar, que es fa en el mateix canyet (muladar, en castellà). Pablo Blanes és la persona encarregada de pujar l’aliment fins a les antigues pedreres del Barranc del Cint, almenys una vegada a la setmana. És l’alimentador del Canyet, o “el cuiner dels voltors”, com ell li diu a les seues filles.
“Els voltors són aus carronyeres, mengen restes d’animals morts. Des de temps antics, els ramaders han deixat els seus animals morts als voltors, establint una relació de benefici mutu. L’Ajuntament té acords amb ramaders de la zona i un parell d’indústries càrnies. Cada dimecres passe a arreplegar l’excedent, són sobretot vísceres. Per a ells és també beneficiós perquè estan obligats a gestionar els residus carnis que generen”, ens explica Pablo.
Aquest dimecres el vam acompanyar en el seu proveïment setmanal als voltors del Canyet. En aquesta ocasió, el menú es va compondre de diferents bidons plens de casquera –freixura, pulmons i cor, principalment–, tres porcs senglars i una cabra. En total, vora 400 quilos de carn que els voltors tardarien en devorar, calcula, a penes trenta minuts. “A vegades m’han preguntat si hi ha una jerarquia entre ells a l’hora d’alimentar-se, i no: menja primer el que més fam té, i la resta espera el seu torn”, ens comenta.
El que no té clar Pablo és si els seus majestuosos ‘amics’ el coneixen ja i l’identifiquen com al seu cuidador, després de tres anys encarregant-se d’aquest ardu i a la vegada “enriquidor” treball: “Crec que el vehicle si el tenen ‘fitxat’ i en estiu, sobretot, les cries venen a rebre’m esperant l’aliment. És cert que has de carregar amb peces de més de cent quilos, i hi ha gent aprensiva que no podria manipular les restes animals. Però a mi no em fa res d’asco tot açò, i a més, m’agrada molt la feina, disfrute, crec que s’ha de posar en valor que tinguem un projecte com aquest en les nostres comarques”. I és que aquest mode d’alimentar als voltors és, en sí mateix, una eina de protecció i conservació per a aquesta espècie, que a més compleix un paper fonamental per a l’ecosistema.