“L’Ajuntament ha de llevar-se la careta i ser més proactiu amb l’Alcoyano”

A Rafa Carbonell és difícil encasellar per la multitud de facetes que atresora. En el món de l’esport ha sigut des d’àrbitre fins a regidor, ha realitzat informes de l’equip rival de l’Alcoyano, va ser coordinador de l’Escola, actualment és l’entrenador del Cadet A, la joia de la corona de la base de la Fundació, i exerceix de comentarista i analitza els partits de l’Alcoyano en Ràdio Alcoi. Però va tindre un altre passat, mai més ben dit, com a polític, facilitant amb els vots que va aconseguir com a cap de llista del Bloc-Compromís en les municipals de 2011 l’aterratge de Toni Francés a l’alcaldia, etapa en la qual va aconseguir la vicealcaldía. També va liderar aquesta coalició a nivell autonòmic i va ser assessor del Conseller d’Economia en la Generalitat. En definitiva, un multiusos apassionat de l’ensenyament, la seua gran vocació, que desenvolupa com a professor de valencià en La Salle

– El que pocs saben és que vas començar molt jove a entrenar, amb tot just 22 anys ja estaves en una banqueta, d’això ja fa 29 anys?

– Soc de Salesians, però on em sent per primera vegada en una banqueta va ser en Paúlas, portant un equip de futbol sala, crec recordar en 1996. Arran d’aquella experiència, dos anys després em trac el carnet d’entrenador i es podria dir que va ser en 2000 quan comence d’una manera més seriosa a entrenar, en el Juvenil A de l’Alcoyano amb Juli i Jorge Molina en la plantilla. Curiosament aquella temporada no arribe a acabar-la, ja que el llavors president, José Luis Laporta, em cessa per unes declaracions que faig en Ciudad queixant-me perquè treballàvem en la indigència. Entrenàvem en l’aparcament de Tribuna o en les pistes de futbol sala de l’institut Pare Vitòria. Només trepitjàvem el Collao per a jugar els partits. Almenys aquella queixa va servir perquè les condicions de l’equip milloraren i va ser el meu consol.

– Lluny de tallar-te les ales, allò va ser un punt i seguit, ja que en la temporada 2001/02 confien en tu per a agafar el Cadet A?
– Acabem campions i juguem la fase d’ascens a Lliga Autonòmica, però ens toca L’Alcúdia, en aquells dies en ple apogeu per ser el club organitzador del COTIF i sí o sí que havia d’ascendir.

– Però volies més, no et conformaves amb entrenar i sumes les facetes d’observador i comentarista radiofònic?
– En la temporada de l’ascens de Tercera a Segona B, amb Pepe Aroca en la banqueta, passe a formar part del seu cos tècnic i comence a fer informes de l’equip rival. Fins i tot arribe a viatjar a Granollers, perquè era un dels rivals que ens podia tocar, però finalment ens enfrontem a la Mar Menor. És quan Pedro Seserino em crida per a parlar del rival de l’Alcoyano en el seu programa de Ser Deportivos, arribant-se a crear els divendres una secció setmanal.

– No obstant això, aquella primera etapa en l’Alcoyano va acabar en 2007. Què va passar?
– Estant Javi Gandia de president, comencen a produir-se unes certes pressions des de la directiva per uns problemes amb algun pare. Aquella autonomia dels anys anteriors, acaba per perdre’s i tres o quatre entrenadors de l’Escola, vam haver de marxar-nos. La meua decisió és continuar entrenant i me’n vaig a Ontinyent, on estic dues temporades. Aquella etapa coincideix amb la meua arribada a l’Ajuntament. Van ser un parell d’anys tremendament intensos, ja que arribe a compaginar el futbol amb ser professor i la meua entrada a l’Ajuntament.

– El teu auge polític et porta a prendre la decisió d’apartar-te de les banquetes i posar un parèntesi en la teua vida laboral com a professor de La Salle, demanant una excedència?
– La meua arribada a l’Ajuntament va ser com a regidor en l’oposició en un Ajuntament governat pel PP. Soc nomenat cap de llista del Bloc-Compromís per a les eleccions de 2011 i en aquelles municipals aconseguim cinc regidors. Una pujada en vots que va ser la clau per al canvi de govern i l’arribada de Toni Francés a l’alcaldia. Forme part d’aquell govern com a vicealcalde, però en 2015 Rafa Climent és nomenat Conseller d’Economia i em vaig amb ell a València com a cap del seu gabinet, càrrec en el qual estic dos anys, fins que en 2017, després de sis anys amb una excedència, decidisc tornar al meu lloc de treball.

– Acabes així, sense més, donant una portada a la política i al teu propi partit, del qual deixes de ser militant. No obstant això, no passa igual amb el futbol i decideixes tornar a les banquetes?
– Eixe primer any me’l prenc amb calma i em dedique a entrenar a un equip de la base del col·le. És a la temporada següent, quan em criden Josele González i Julián Lerma perquè torne a la Fundació. Era 2018, han passat set anys des que vaig deixar l’Escola i fins hui, on seguisc disfratant d’alguna cosa que m’apassiona. Possiblement seré l’entrenador de la base de l’Alcoyano amb més partits dirigits.

– No has sentit en algun moment la necessitat de deixar la base i fer el salt al futbol amateur o fins i tot provar en categories nacionals?
– No ha sigut mai la meua ambició, sempre m’ha atret més el futbol formatiu, l’ensenyar més que estar pendent d’eixe dia a dia en què només importa guanyar i tornar a guanyar. Mai m’ha seduït eixa part del futbol. En tot cas, integrant un cos tècnic com a analista. Eixa faceta analítica sí que m’agrada, l’elit en canvi mai ha sigut la meua vocació. Soc un entrenador al qual li agrada parlar molt amb el jugador i connectar amb la persona. Considere que els equips són un reflex de com entrenen. M’agraden els equips intensos, ben treballats i que es note la mà de l’entrenador. No m’importa consensuar amb el jugador determinades decisions i que tinga el seu propi protagonisme. Entre els entrenadors que per a mi han sigut una referència, em quede amb Luis Aragonés, perquè una cosa que no s’ensenya en el curs d’entrenador és saber interpretar els partits. Això només ho tenen els savis, els que tenen el futbol molt dins. Al final el futbol s’aprén mirant molt futbol, no apuntant-te a cursos o xarrades. Em considere un autodidacta perquè llavors no hi havia ni una mínima part dels recursos que tenen les noves generacions. Ara no fa falta ni anar a veure els partits perquè hi ha programes que et detallen tot. No em considere amb això de la vella guàrdia, però potser sí que em sent un pont entre la vella escola i el futbol modern.

– Ser entrenador de la base és una doble responsabilitat, d’una banda formar i per l’altra tindre la visió de triar bé.
– Afortunadament en la base en la qual m’ha tocat treballar, la prioritat no són els resultats, tan contrari com succeeix en un equip d’elit, on ací tens menys por d’equivocar-te perquè has de triar i està l’exigència d’aconseguir resultats immediats. En l’Alcoyano es treballa més amb el jugador, això t’obliga a traure rendiment amb el que tens. Són edats molt sensibles i complicades, però en les condicions en les quals podem treballar ací, s’ha tret un enorme rendiment.

– Tampoc històricament s’ha confiat des de dalt en un projecte de pedrera?
– He conegut a uns quants presidents de l’Alcoyano per a alguns l’Escola era un benefici, per a uns altres una càrrega i per a molts l’acceptaven perquè era ací i tocava, però no recorde a cap que apostara seriosament per una estructura de pedrera i és una de les raons per les quals no veiem a jugadors de casa en la primera plantilla. No és fàcil per a un jugador format en la pedrera de l’Alcoyano arribar al primer equip. Ara el club té al seu Juvenil A en Preferent, que mai en la vida pot ser el trampolí per a poder jugar en Primera Federació.

– Seguim en l’assumpte Alcoyano. Molt s’ha especulat en els últims mesos sobre el seu futur i la vinculació que puga acabar tenint amb la ciutat?
– L’Alcoyano que tots tenim al cap, encara és del segle passat i si com es pretén és estar en una certa elit, necessita començar a gestionar-se com un club del segle XXI. Existeix molt romanticisme al voltant, de parlar de quan jo era jove, però amb eixa mentalitat no passarà de ser una entitat del segle XX. Un club modern es gestiona amb recursos, instal·lacions, inversió en la base, màrqueting, ingressos i la seua massa social no pot ser com la que hi ha ara. Per desgràcia si seguim així, amb aquesta manera d’actuar, l’Alcoyano té data de caducitat. El romanticisme està molt bé, té una cosa positiva, que situa a l’Alcoyano com un club diferent. Quan fa uns mesos va haver-hi una manifestació, es va demostrar que la gent del món del futbol va empatitzar amb el que allí s’estava defensant, però el club necessita començar a ser gestionat com una entitat del segle XXI.

– Parles d’un model diferent de l’actual?
– Aquest model no és viable. No vull amb això criticar la gestió actual, perquè gràcies a l’actual propietari l’Alcoyano continua viu i se li ha d’agrair que no haja deixat caure al club. També la Fundació s’està gestionant sense massa recursos i tampoc és una crítica als seus responsables. No es pot fer més amb el que hi ha, però tots hauríem de reflexionar i pensar que aquest model no és el millor exemple de com s’ha de gestionar un club modern. Igual sona molt dur, però és necessari que s’implique l’Ajuntament, la ciutadania i en definitiva, tota la ciutat. O tots creuen en això o més val la pena que es diga que Alcoi no vol que el seu club de futbol jugue en una certa elit. No passarà res, caldrà mirar altres models de clubs com l’Ontinyent, que han hagut de començar de zero i amb gent de la casa, amb la particularitat que si hi ha una bona fornada estaràs a dalt amb el perill que eixos mateixos futbolistes que has format, acaben marxant-se a clubs amb models de gestió del segle XXI. Eixe sentiment de pertinença actual no ens dona per a gestionar un club modern. Una entitat del segle XXI necessita alguna cosa més que un propietari que pague els deutes.

– Quin paper ha de tindre l’Ajuntament en el futur de l’Alcoyano?
– Ha de mostrar-se molt més actiu del que ha demostrat fins ara. A mi no em val que es diga que l’Alcoyano és una entitat privada. Pense que per a Alcoi és molt més. La prova va estar en l’eliminatora de Copa enfront del Reial Madrid. Tots ens sentim orgullosos, agradara o no el futbol, d’eliminar a tot un Reial Madrid. He sigut regidor d’esports i apostar per l’Alcoyano no va en detriment de la resta d’entitats esportives de la ciutat. No vol dir que això supose llevar-li diners a la resta de clubs. Entenc que el puguen pensar, però record que una de les primeres decisions que prenem com a govern va ser demanar a la Cambra de Comerç en l’estiu de 2011 que fera un estudi i la conclusió va ser que l’impacte econòmic de l’Alcoyano a la ciutat era de 3 milions d’euros en Segona Divisió. L’Alcoyano és una senya d’identitat de la ciutat i l’Ajuntament, com a màxim referent institucional, hauria de posar-se al capdavant d’aquesta reflexió, no sols quan les coses es posen malament com va succeir el passat estiu, i ser més proactiu a l’hora de definir unes línies de treball. Si verdaderament volem un Alcoyano del segle XXI, tots hem de fer moltes més coses, començant per l’Ajuntament, que ha de llevar-se la careta. Si realment la ciutat vol una altra aposta, perquè el club ha de ser qui ha de replantejar-se el futur i crear un projecte d’acord amb les seues possibilitats econòmiques. Per desgràcia aquesta reflexió només és vàlida per a l’Alcoià, ja que tenim al Patín Alcodiam que està fent uns temporades increïbles, classificant-se per a Europa, però no té eixe mateix impacte, ni la popularitat que puga aconseguir el futbol, que vulguem o no, aconsegueix una dimensió que marca col·lectivitat i identitat. Com estem, tots veiem que més prompte que tard, l’actual projecte té data de caducitat.

– Amb perspectiva, com veu l’esport alcoià algú que va estar al capdavant d’aquest col·lectiu local?
– No és per falsa modèstia, però crec que en aquella etapa es van establir unes bases que han perdurat amb el pas del temps. Em vaig obstinar molt que estigueren al meu costat Miguel Juan Reig (PSOE) i Cristian Santiago (EU) i que  treballaren conjuntament. Aconseguim que en l’esport no hagueren els problemes de convivència que sí que existien en altres àmbits de la política local. Així aconseguim que moltes coses de les quals s’estan organitzant actualment en la regidoria d’esports nasqueren en aquella època. Estan les EPI (Escola Poliesportiva d’Iniciació), el canvi de les 24 Hores al 3D, es va començar a eixir al carrer i així van començar a organitzar-se moltes carreres populars. El Trail Solidari comença en eixos anys. Hi ha moltes coses que s’han millorat en aquests 14 anys, però la filosofia que es va començar a generar en eixa etapa segueix molt viva en l’actualitat i ara tocaria donar un altre impuls diferent i iniciar un altre cicle. Crec que eixa etapa que es va iniciar amb nosaltres està arribant a la seua final i els pròxims dirigents esportius de la ciutat estan obligats a reinventar-se.

– Tornaràs a la política com sí que vas fer en el futbol?
– No crec. A mi el que no m’agrada de la política és la lluita de poder, però sense lluita de poder no hi ha política.

– Potser eixe ego personal va quedar assaciat amb eixos anys en primera línia de foc?
– Si el meu ego haguera sigut més important que altres coses, jo haguera sigut alcalde d’Alcoi, perquè Toni Francés va aconseguir l’alcaldia amb els pitjors resultats de la història del PSOE i jo haguera pogut haver dit, si hi ha govern és gràcies a la meua pujada de vots, quan el teu has obtingut els pitjors resultats. En eixe cas, si haguera prevalgut el meu ego, el canvi de govern hauria sigut amb mi com a alcalde, almenys durant dos anys, i no ho vaig fer. Tot el que implique lluita de poder al voltant de la meua vida, és una cosa que no m’interessa.

– Té Rafa Carbonell data de caducitat com a entrenador?
– La meua aspiració com a entrenador l’estic complint enguany perquè no hi ha més orgull personal que entrenar a jugadors de la base que estan en una màxima categoria de la seua edat. Més pagat que això, no estaré. De cara a un futur, no espere millorar això. Si que aspiraria a una millora en les condicions de treball. A l’Escola, l’única inversió és la que aporten els pares i amb això fem el que podem. La meua altra ambició, és continuar formant jugadors i persones, perquè entenc que el futbol és el millor camí per a fer persones. M’encantaria que això es transformara en jugadors que arriben a la primera plantilla i pensar que l’Alcoyano és millor equip gràcies al treball que es realitza en la base, però per a arribar a eixe punt necessitem que hi haja una gestió del segle XXI i potser això no és possible si la ciutat d’Alcoi pensa que no és factible. Pense que és una qüestió col·lectiva, com una decisió d’Estat, no d’un propietari o de 1.500 socis.