La ‘xiqueta de la guerra’ de Banyeres, protagonista d’una exposició a Santander
Carmen Camús va ser el focus d’atenció dels assistents, entre ells l'expresident de Cantàbria, Miguel Ángel Revilla
Carmen Camús Ribera, de 92 anys, va ser la protagonista absoluta de l’exposició fotogràfica que es va inaugurar a la Biblioteca Central de Cantàbria el dia 20 d’octubre, divendres, titulada ‘Una vida, dos països, dues guerres’. Organitzada per l’associació “Desmemoriados Memoria Colectiva de Cantabria”. En ella poden contemplar-se imatges que donen testimoniatge de l’evacuació de centenars de xiquets de la península per a protegir-los davant l’avanç de la Guerra Civil.
La mostra es complementa amb una altra col·lecció denominada “Dos patrias llevo conmigo”, de l’associació “Niños de la Guerra/Niños de Rusia”, que aborda expressament la vida dels xiquets i xiquetes que van ser enviats a la Unió Soviètica.
L’exposició pretén donar a conéixer les vicissituds que van patir aquells xiquets en el seu peregrinar per diferents punts d’Europa, desproveïts dels seus pares i de qualsevol consol, i que va tindre com a punt de partida Cantàbria. Exhibix fotografies de l’eixida cap a Rússia i de com vivien aquells xiquets amb els seus pares adoptius.
A l’acte de presentació va assistir la banyerina Carmen Camús, com a única representant d’aquells “xiquets de la guerra”. Ho va fer acompanyada de familiars i un grup d’amics de Santander, entre els quals estava Araceli Cavada, que va coordinar la presència de Carmen en l’exposició. De fet, Carmen apareix en diverses de les imatges que s’exhibixen.
La nostra protagonista, que és càntabra d’origen, va viure, com molts altres, una història de drama, encara que afortunadament per a ella va tindre un desenllaç feliç.
CÀNTABRA DE NAIXEMENT
Carmen és originària de la població de Maliaño, a uns 6 quilòmetres de Santander. Va nàixer en 1931 en una família humil en la qual el pare acabava de morir i on la mare havia de fer-se càrrec de quatre fills, sense mitjans per a poder mantindre’ls. Amb l’arribada de la guerra els temps es van tornar més difícils i va caldre habilitar espais per a poder atendre xiquets que havien quedat orfes, fills de militars que havien acudit a la Guerra Civil.
Un d’aquests llocs estava en els baixos de l’anomenat Hotel Real, establiment que encara perdura en l’actualitat, i algú va plantejar a la seua mare, Luisa, que portara allí a la xiqueta perquè poguera rebre millor atenció, malgrat no complir el requisit de ser òrfena de guerra. Això ajudaria a la mare, que treballava tot el dia per a poder portar avant a la seua família.
El 17 de febrer de 1937, quan Carmen tenia 6 anys, un dispositiu va recollir a tots els xiquets allí albergats per a ser traslladats a Rússia, on algú els acolliria. La xiqueta va formar part del contingent, sense saber-ho la seua mare, que s’assabentaria un dia després. Ja era tard, Carmen havia embarcat en el port de Santander junt molts altres xiquets i xiquetes i el vaixell havia eixit cap a un destí a priori incert.
L’itinerari marítim va portar als expedicionaris fins a la localitat francesa de Sant Joan de Llum. Allí van desembarcar per a partir cap a Girona i des d’allí passar a França, en direcció a París.
La providència va fer que un matrimoni espanyol que no tenia fills i que residia a París s’assabentara que podia adoptar a algun dels xiquets que anaven cap a Rússia. Juan José i Remedios, originaris de La Canyada i regents d’una fruiteria, negoci que van muntar després d’haver acudit a França a fer la verema, es van ocupar de Carmen, circumstància que va aportar a la seua vida un gir de 180 graus.
Després de dos anys d’estada amb la nova família, tots van tornar a Espanya, tornant a La Canyada, d’on procedien.
Ja ací els seus pares adoptius van fer l’impossible perquè Carmen poguera localitzar a la seua mare biològica i als seus germans i poder formalitzar de manera correcta l’adopció. Això va propiciar que, passat un temps, Carmen poguera conéixer a Luisa, la seua mare, de la qual a penes s’acordava, així com als seus germans: Antonia, Paco i José Luis, aquest últim el més xicotet i que encara viu, aconseguint així recobrar la relació amb la seua família original.
Carmen va viure a La Canyada. Allí es va casar, va formar una família i van nàixer les seues primeres filles. Més tard es va establir a Banyeres de Mariola després que el seu marit fóra destinat al nostre poble com a delegat d’Iberdrola, romanent ací durant més de cinc dècades.
Hui dia, als seus 92 anys, continua empadronada a Banyeres encara que passa llargues temporades a la Canyada, bàsicament per comoditat, en una casa sense escales, diferent de la que té a Banyeres, aspecte que li aporta major qualitat de vida.
L’HOMENATGE DELS ASSISTENTS
Carmen va ser el focus d’atenció dels assistents a la inauguració de l’exposició, entre ells el que és expresident de Cantàbria, Miguel Ángel Revilla i la seua dona, que van acudir a la mostra de manera particular. També ho va ser de l’historiador José Manuel Puente, que va oferir la xarrada ‘Els xiquets de la guerra de Cantàbria. Unes vides per conéixer’ amb motiu de la presentació.
Puente és autor de diversos llibres d’història de la Comunitat Autònoma centrats sobretot en els anys 30 i 40 del segle XX. Es dóna la circumstància que Santander va ser refugi de moltes persones que van eixir dels seus llocs d’origen fugint de la guerra i va ser port d’eixida i d’esperança per a molts, entre ells, molts “xiquets de la guerra”.