La virtut és al bell mig
Si hi ha alguna cosa que un escriptor pot témer, certament aquesta és la pàgina en blanc. L’absència d’idees per a escriure dóna com a resultat la claredat més absoluta al receptacle que ha de recollir les paraules. Jo, que com diria Plató, m’aproxime molt imperfectament a la idea d’escriptor, compartisc la por que l’única cosa que altere la blancor del meu processador de textos siga l’intermitent parpelleig del cursor.
Per tal d’evitar aquest indesitjable bloqueig mental, vaig esbrinar la forma d’atorgar-li tonalitats de diferents colors a la pantalla del meu ordinador. Així l’amenaça de la pàgina buida no era tal si em trobava davant d’un fons verd o blau clar, colors que remeten en la nostra percepció a un estat d’harmonia o estabilitat. El curiós és que aquesta coloració m’influïa inconscientment fins al punt d’arribar a modelar la perspectiva amb la qual aborde un tema.
Sense anar més lluny, fa uns dies es va presentar “L’Ovidi – El making of de la pel·lícula que mai no es va fer”. Aquesta obra protagonitzada per Eduard Fernández i Rosana Pastor, presenta en forma de fals documental els preparatius per dur a la pantalla gran la vida d’Ovidi Montllor.
Si volguera encarar benèvolament aquest fet, diria un fum de coses com per exemple la forma de finançament. Gràcies al micromecenatge (de l’anglés crowdfunding), centenars de donacions han permés que aquest projecte seguira endavant, superant àmpliament els 30.000 euros que s’havien fixat com a pressupost. Açò evidencia una vegada més que en el 20é aniversari de la seua mort, encara són molts els que recorden l’obra d’un artista carismàtic com pocs.
A més, motivat per aquesta fórmula d’aportacions particulars, es presumeix que la producció ha estat exempta d’interessos empresarials o partidistes, recuperant la figura del mecenes als nostres dies.
Per altra banda, després d’haver visualitzat el metratge, un és conscient del gran impacte que va tindre l’Ovidi per a la cultura del nostre país. Testimonis autoritzats d’amics, familiars i companys de professió destaquen com el seu compromís polític i uns grans dots interpretatius van marcar l’escena de la nova cançó catalana per sempre.
No obstant podria estar escrivint aquestes línies sobre un fons rogenc, color més associat a l’agressivitat o la impulsivitat. Aleshores la valoració que faria de la pel·lícula no seria complaent en absolut i criticaria l’origen mateix de la realització.
Allò que trobe més deplorable és que la idea, que va néixer fa aproximadament 10 anys, mai trobés el suport de les institucions valencianes. En diverses convocatòries es va presentar el projecte a l’IVAC, però la posició de Radiotelevisió Valenciana va ser ferma al respecte i es va negar categòricament a finançar l’obra. S’ha tingut doncs que esperar al canvi de govern valencià i a l’ajuda de Televisió de Catalunya per plasmar el film.
Com en tots els aspectes de la vida la virtut és al bell mig de la qüestió, pel que he d’intentar deslligar-me de l’afalac fàcil i la crítica mordaç, o per contra, valdre’m dels dos per igual. No seria per tant mala idea, prendre el cercle cromàtic com a referència a l’hora d’escriure futurs textos.