La singularitat de l’Alcoi Rugbi Club

Fins no fa molt, la nostra ciutat era l’única de tota la Comunitat Valenciana de més de 50.000 habitants sense equip federat. Els tres intents que van haver, dos a nivell local i un a la comarca, van acabar fracassant. Va haver de ser la pròpia Federació de Rugbi de la Comunitat Valenciana qui es preocupara de remoure els fonaments d’un esport reduït als records, posant tots els mitjans al seu abast, mentre que les xarxes socials van actuar com a altaveus i també de corretja de transmissió dels nous temps que s’obrien pas, aquesta vegada sí, amb el recorregut desitjat. Van ser inicis gens senzills. El més normal era que aquells intents hagueren acabat ensorrant-se. Feia unes poques setmanes que s’havien programat els primers entrenaments del retorn i l’assemblea constitutiva de l’Alcoi Rugbi Club va coincidir a penes uns dies abans que explotara la pandèmia i es decretara l’estat d’alarma pel coronavirus.

No va quedar una altra que organitzar-se des de casa. Al capdavant de tot aquell moviment es va situar Rubén Crespo. Aquest analista informàtic de 39 anys havia provat jugar al rugbi en el seu últim curs com a universitari. Per motius de treball va haver de traslladar-se durant un parell d’anys a Sabadell, on la seua afició per l’esport de l’oval lluny de minvar, va anar en augment, però que va trobar l’obstacle del seu retorn a la nostra ciutat. Allò va suposar una aturada, fins que un dia, a través de les xarxes socials, va sentir curiositat pel que estava promovent la Federació de Rugbi de la Comunitat Valenciana. Va coincidir també en un moment de transició en la seua vida laboral, en la qual disposava de més temps lliure, “per la qual cosa em van embolicar i van acabar per convéncer-me”, recorda.

Rubén Crespo confessa que “des de sempre m’havia cridat molt l’atenció el rugbi. Em sentia identificat en els valors que promou. Aqueixa dita tan estesa que ho consideren un esport de cavallers jugat per vilans, em va portar fins ell i va acabar per atrapar-me. Una vegada que estàs dins, aqueixa unió, la companyonia que hi ha, el respecte al rival i a l’àrbitre, la possibilitat de departir amb els teus companys i els rivals en el tercer temps, li fa diferent i qui el prova, no li deixa indiferent i es queda. El rugbi realça el treball en equip i l’esforç en comú”, ressalta Rubén Crespo, qui a més de jugador de l’Alcoi Rugbi Club és el seu president i també tira una mà si fa falta en la formació de la pedrera, sabedor que el futur del club passa per cuidar la base.

Són un grup d’uns quinze xavals entre 13 i 17 anys, que només entrenen dues vegades per setmana, els dimarts i els dijous a partir de les set. Aquell que vol competir, el ARC té un acord amb el Akra d’Alacant per a cedir-los i així que es foguegen en els campionats oficials. Qui aconsegueix la majoria d’edat ja passa al primer equip, que està inscrit en la Tercera Categoria de la lliga territorial, en la qual els seus progressos són més que evidents, encara no per a somiar en un ascens de categoria, però sí per a donar-se unes alegries com aqueixes tres victòries consecutives amb les quals van tancar la primera fase de la lliga. Aquesta última setmana van iniciar la segona, també amb triomf a Gandia. A més dels de La Safor, tindran per rivals a Paterna, Montcada, Tatami València, Albaida i Les Abelles B València.

Davant la dificultat de reunir una plantilla amb 30 fitxes –l’Alcoi Rugbi Club practica el Rugbi a 15 o Unió com és més conegut– s’han fusionat amb Caudete i Elda. “Ens ho van demanar, a nosaltres també ens venia bé i la veritat és que hem format un bloc interessant”, apunta. Entrenen els dimarts i els dijous, de huit a deu de la nit, havent-hi setmanes en les quals els dijous realitzen un entrenament conjunt a Elda, que és el punt intermedi entre les tres poblacions.

Aquest Nadal, com a regal de Reis, van estrenar equipament propi, la primera del club, ja que en aquestes tres temporades estaven competint amb la roba prestada del desaparegut Muro Rugbi Club. “Subsistim com podem, de xicotetes aportacions. En el club tenim empresaris, estudiants, pares de família, fills… una mica de tot. L’any passat vam intentar fer campanya en grans empreses i solo ens van contestar tres. Decidim canviar d’estratègia. El nostre millor altaveu és el boca a boca i que parlen bé de nosaltres. En l’equip hi ha empresaris o relació amb algú que té un negoci. Així anem, a poc a poc. El nou equipament és tot made in Alcoi: el disseny, la impressió i la confecció”, explica el president de l’Alcoi Rugbi Club, qui només demana una cosa: poder entrenar i jugar en una gespa menys abrasiva que el del camp Manuel Moreno Cabanes.

Està convençut que ajudaria molt al seu esport el disposar d’una instal·lació pròpia. “Així, amb unes porteries que es munten i desmunten, és difícil que algú s’adone que es juga al rugbi a la ciutat”, admet Rubén Crespo, qui reconeix que un dels grans tresors del rugbi és el tercer temps, que es “juga” una vegada ha acabat el partit i en el qual el conjunt local convida al visitant, celebració a la qual se suma l’àrbitre i fins i tot les famílies dels jugadors i els espectadors. “Existeix molts prejudicis entorn del rugbi, ens titllen de rudes o tindre mala fama, però molts mites acaben en aqueix tercer temps. És una cosa que no existeix en un altre esport i enganxa”, explica. Cada club té la seua manera de complimentar al contrari. A l’Alcoi Rugbi Club utilitzen com un segell de marca les safates de coca amb tomaca i ceba. “Al cap i a la fi és alguna cosa nostre, d’ací. Volen i als rivals els encanta”, assegura.