La por ja no fa por. DAVID ABAD, Portaveu de Compromís a l’Ajuntament d’Alcoi

Personalment hi ha una cosa que em preocupa molt: m’agrada intentar mesurar i valorar les situacions que es presenten amb la màxima equanimitat possible; amb el mateix garbell, diríem els valencians. I com és normal, no sempre ho aconseguisc, perquè probablement forma part de les meues contradiccions personals més íntimes.

Les tertúlies radiofòniques d’estes setmanes tiren fum i fa la sensació que els tertulians en poc menys d’un mes s’han oblidat dels desficacis, dels excessos i de la prepotència que ha tingut el PP mentre ha governat la Generalitat durant els últims 20 anys, i les culpes són “dels nous”.

Tenim moltes esperances amb els nous governs de consens i de progrés i és normal que siguem més exigents perquè volem que donen confiança i credibilitat a la gent del carrer per poder tirar endavant un projecte de vida digna per a les valencianes i els valencians. Però tinguem precaució de no cremar-los abans d’hora amb una garbell més fi que amb altres governs anteriors.

I és que el fons de tot el que està passant està el canvi de paradigma. Els paradigmes estan canviant a molts nivells: socials, educatius, laborals, personals, religiosos i també polítics. Estem vivint en un moment de canvi de mentalitat, canvi en la manera d’entendre el que ens envolta, amb el que això representa. El canvi està present, però el destí no es veu clar; i conviuen al mateix temps els tres models: el vell, el nou i el del canvi.

El millor exemple, a nivell polític, és el que està passant a Grècia. Els tertulians munten en còlera per haver convocat un referèndum, acusen a Syriza con si fóra la culpable del deute grec. I aquesta última setmana ens han anunciat la Fi del Món amb trompetes al cel i tot.

Però la gent s’ha manifestat de manera diferent a les urnes. I ha dit clarament que està farta de les velles formes de política. La por ja no fa por. Si ací semblava que venia el Judici Final i no teníem ni dret al vot, no vull ni pensar la pressió psicològica i social que hauran suportat allí els grecs que sí que votaven el diumenge. La dimissió de Varoufakis dilluns mateix és un exemple del canvi en les formes: “m’aparte, a pesar d’haver guanyat, per poder donar una solució”. En la política vella dimitir és un extrem al que ningú arriba mai, passe el que passe.

El cas és que cada vegada més gent ho té més clar i per molta por que li facen no es deixa véncer. La por ha sigut i és una arma política molt potent, que controla masses. Però cada vegada té menys força pel què es veu.

I és que l’Estat Espanyol, amb els polítiques d’austeritat i de por impulsades pel model d’una política europea vella, l’unic que han aconseguit és retallar drets socials als més desafavorits, que el deute públic puge de 54% al 98% i que els rics siguen més rics i els pobres més pobres, desmuntant una classe mitjana tan necessària.

I al País Valencià també està passant, si mirem els resultats de les eleccions del 24 de maig, és evident que també estem vivint en el procés de canvi de paradigma polític. Només fa 5 anys uns resultats així amb noves forces polítiques i noves formes polítiques eren impensables.

I sobretot, eixa classe mitjana desapareguda, està perdent la por. La por ja no els fa por. Sembla que el canvi de paradigma ve per a quedar-se. Haurem d’estar tots i totes a l’alçada.

PD: Potser la convocatòria del referèndum a Grècia ha posat nerviosos als vells polítics foscos que estan negociant el TTIP (Acord transatlàntic de comerç entre EEUU i Europa), perquè potser no compten amb què algunes persones estiguen lluitant per no perdre més drets socials, econòmics i polítics sense que els ho pregunten abans. Però això és un altre tema.