La llengua, la meua llar

Quan te’n vas fora de casa, et dones conter de que moltes de les coses que consideres habituals no ho són realment. I açò en part està molt bé, és el que t’ajuda a créixer, a qüestionar-te les coses, a saber que no existeix una veritat absoluta en cap aspecte, en definitiva, a deconstruir-te. Però més enllà d’aquestes qüestions morals i personals, hi han d’altres rutinàries que tampoc estan presents al dia a dia, i pot ser que aquestes siguen les que més mal causen quan vius lluny de casa i la trobes a faltar. El dimecres es celebrava el dia de la llengua materna, una data per a reivindicar les sis llengües que coexisteixen a Espanya: català, valencià, euskera, gallec, castellà i aranès. Un dia per parlar-la si estàs a casa i per sentir-te orgullós de que saps parlar-la si estàs fora. A Madrid, donada la diversitat cultural que la caracteritza, extrany és el dia que torne a casa sense haver sentit gent parlar en anglés, francés, àrab, xinés. En canvi, des de que vaig arribar en setembre no he sentit parlar valencià, la llengua pròpia d’una comunitat la capital de la qual es troba a tan sols quatre hores en cotxe. I açò mateix és el que em recorda que a la Comunitat Valenciana, com en les altres tres comunitats amb llengua pròpia, tenim un tresor que no hauríem de desaprofitar. He de reconèixer que durant els primers dies a Madrid, quan parlava per telèfon amb mon pare -en valencià- em sentia extranya, estava fent en públic una cosa que ningú més feia. Però de seguida vaig recordar que la llengua es defensa parlant-la, i que la millor manera de trobar un trosset de casa a Madrid és parlar el valencià que he sentit parlar des de xicoteta, la llengua amb la que han educat a mon pare i amb la que ell ho ha fet amb mi. Una llengua que ha sigut el vincle entre les meues amigues i jo, una llengua que m’ha permés no sentir-me superior però si amb més riquesa que altres i, per tant, aprendre a valorar-la. Una llengua amb la que he cantat, ballat, i, inclús, somiat. Parlar valencià fora de casa és preservar la supervivència d’aquest tresor que pocs tenim l’oportunitat de tindre, però també es defensar i presumir la riquesa lingüística que tenim a Espanya. Continuaré parlant valencià fora de casa, encara que siga l’única que ho fa, i continuaré sentint-me afortunada cada vegada que algú em pregunte “¿Tú hablas valenciano?” i la resposa siga “Sí”.