La hipocresia del progressisme mediàtic
Vaig tindre l’oportunitat fa uns dies d’assistir a la presentació de “No estamos solos”, pel·lícula de Pere Joan Ventura que ofereix una visió sobre els moviments de revolta ciutadana que han assolit l’estat espanyol durant els últims anys.
Aquest fet no haguera tingut major transcendència si no fóra per la presència a l’acte del productor de la cinta, el Gran Wyoming, que va oferir al final de la projecció una xerrada amb tots els assistents.
El ben cert és que la seva figura no deixa indiferent a ningú i provoca reaccions d’odi o admiració a parts iguals. Jo, amb l’objectivitat que em caracteritza, tenia curiositat de comprovar com aquest personatge mediàtic seria capaç d’afrontar el judici de l’audiència, fora de l’àmbit televisiu. Dos moments del col·loqui van captar la meva atenció i són en última instància els que m’han motivat a escriure l’article.
Primerament, citant l’obra de Josep Fontana, el presentador va incidir en els partits polítics, i com els seus líders es veuen sotmesos a la voluntat d’aquells grups empresarials que financen les campanyes electorals. Sense rebatre ni una coma de la font d’enunciació, resulta contradictori que aquestes paraules siguen emprades per una persona que forma part de l’entramat d’interessos inherents al sector de la comunicació. Ens volen fer creure que els grups de pressió que condicionen el discurs polític, no exerceixen el mateix efecte sobre el missatge procedent de les cadenes privades de televisió? Si bé és cert que La Sexta té una orientació progressista, no és menys cert que la cadena pertany a la corporació Atresmedia, controlada en gran mesura pel Grup Planeta.
Deixant de banda aquesta mancança de reflexió u d’autocrítica, l’encontre va deixar per al record dels presents un moment de certa incomoditat. Davant la pregunta de per què el títol de l’obra, “No estamos solos”, presentava únicament la forma masculina de l’adjectiu, el showman va donar mostres d’una gran carència de perspicàcia al no poder argumentar una resposta raonada. Una simple qüestió que per a molts pot parèixer nímia, però que portava implícita una de les grans reivindicacions del moviment feminista. La violència de gènere adopta diferents aparences als nostres dies i no s’ha de mesurar únicament pel nombre de dones assassinades o maltractades a mans de les seves parelles. Els comentaris masclistes, la instrumentalització de la dona com objecte sexual o la masculinització del llenguatge són indicis d’un pensament retrògrad i impropi del segle XXI.
Dit açò, considere que hem de ser extremadament crítics amb aquells que s’han erigit en líders d’opinió, independentment de la nostra hipotètica concordança amb els seus postulats. Els mitjans de comunicació de masses a vegades atorguen una legitimització immerescuda a certs personatges, per això resulta idoni jutjar-los fora del seu mitjà on estan exposats al feedback del públic.