La gran creació popular

Alcoi s’ha guanyat a pols el mèrit de figurar en la llista de les millors festes, de formar part de l’elit dels grans esdeveniments de l’any. D’haver entrat en les grans recomanacions turístiques per a vore de prop el que aconsegueix tot un col·lectiu, canviar de dalt a baix el nucli de la població. La ciutat munta tota una escenografia popular apoteòsica que de segur haguera admirat el director de cine de masses Cecil B. DeMille o Joseph L. Mankiewicz, el de ‘Cleopatra’, pel·lícula en la qual es van confeccionar vint-i-sis mil vestit.

Per sort, no és només qüestió de fastuositat, de manifestar luxes o opulències. Tot i la grandiositat de les festes, Alcoi no és el Hollywood de cartó pedra. Hi ha darrere una història, forjada pas a pas, any darrere any. Aprenentatges, contratemps i sobretot una constant creativitat col·lectiva que li ha donat molta riquesa. Idees nascudes de les filaes, del món de la festa que han anat configurant una obra genuïna, la gran creació popular que són els moros i cristians.

Tot i que alguna música de Hollywood s’ha col·locat entre les interpretades en l’ Entrada, com ‘Èxode’, guanyadora de l’Òscar a la millor banda sonora, altre gran tresor de les festes és comptar amb un ampli i ric patrimoni musical. Quan es viuen des de la distància les marxes mores, els pasdobles, les cristianes, conformen el gran nexe, porten l’emoció, el sentiment i també posen la pell de gallina quan s’escolten des de ben lluny. Un exemple semblant a la sensació que s’experimenta el Dia dels Músics amb l’himne, el tema de la ‘Bella Zaida’ elegida pels alcoians i alcoianes per a cantar a l’uníson. Tot seguit, a pesar d’estar envoltat de gent, no es poden contindre les llàgrimes compartides per un sentiment comú.

Hi ha més de quatre mil composicions festeres i més de tres-cents autors. Unes poques es troben més enllà, en el cim, i demostren que els anys les converteixen en més delicioses, en tot un clàssic. És el cas de ‘l’Entrà dels moros’ de Camilo Pérez Monllor. Enguany es compleixen 110 anys de quan la va plasmar lluny d’Alcoi, a la població gaditana de San Fernando. Potser la distància la raó de per què és tan evocadora i emotiva. Alguns experts l’han definida com la marxa mora per antonomàsia. No es queden enrere les composicions d’Amando Blanquer, un dels grans innovadors de la música festera, ni José María Valls Satorres i altres autors que han sabut articular en les seues partitures la difícil combinació de música i festa. Com a títols curiosos criden l’atenció alguns com ‘Deu de veta’, una comanda de merceria o ‘No ho faré més’.

Nietzsche va dir que la vida sense música seria un error. Seria tot un desencert, deixar la música i les bandes de costat, fixar-les com un element secundari o menor dins de l’entramat fester. Al llarg dels anys s’ha vist: com millor i més autèntica és la música, més genuïna és la festa.