La Fira ‘Old fashioned’
Després de sis anys d’organització de la Fira Modernista no podem deixar de fer-se unes reflexions sobre el camí recorregut i el punt on ens trobem.
La paraula “Modernisme” ha esdevingut una marca, no hi ha dubte. És un distintiu positiu per tal d’identificar una etapa memorable, i per extensió, amb les fires de setembre d’Alcoi, ha resultat ser el nom donat a tota una activitat de recreació històrica.
Eixa activitat torna a demostrar davant el món la capacitat creativa dels alcoians, ha generat no hi ha dubte un element de dinamització econòmica, mitjançant l’hostaleria, les empreses turístiques i la moda, així com ha generat nous àmbits de sociabilitat i activitat cultural.
El resultat és clarament positiu. Ara ve el però.
Quan en 2017 em van fer l’honor de ser el primer a improvisar un breu discurs per a iniciar la Primera Fira Modernista d’Alcoi, ja vaig dir que la darrera cosa que haguera fet un modernista era mirar el passat i que Alcoi tenia, no un dret, sinó un privilegi, en tindre l’obra modernista, les molt poques obres modernistes que l’han distingida del seu entorn territorial.
En aquell primer any, van començar les errades històriques, recreant una inauguració de l’any 1931 com a fet dins del Modernisme. Una barbaritat. Enguany, de nou, s’ha recreat la posada de la primera pedra d’un edifici que és expressió de la superació estilística del Modernisme, el de l’Escola Industrial, com a esdeveniment de la programació de la Fira Modernista.
És alguna cosa així, com si es representara en una fira renaixentista una escena de Lluís XVI. Però, de nou però, arribem a aquest punt i una cosa tenim clara: Alcoi és un poble veterà en les recreacions històriques amb anacronismes.
Eixa fixació per la seua història, eixe desig de recrear-la, amb infidelitat lúdica, contrasta amb el poc interés secular d’Alcoi en la protecció i conservació del seu patrimoni. Sis anys de fires modernistes, sis anys en els quals el contingut dels nostres espais museístics romanen sense actualitzar i sense aconseguir tindre un museu de la vida dels treballadors a una casa de claus.
Sense dubte, per a un historiador, són dies de sensacions encontrades, com els de les festes de Sant Jordi. Si vols gaudir has de desconnectar el localitzador d’anacronismes i ser no poques vegades condescendent amb caritat amb l’abús de l’ús del qualificatiu “modernista” per a tants vestuaris que són en molts casos peces admirables de disseny i treball de costura, inspirats més en l’etapa de la Belle Epoque que en l’estil autènticament modernista. Tants vestuaris masculins que són un recull de peces “old fashioned” adornades amb algun accessori d’aspecte antic que vertaderes peces de disseny de moda masculina modernista… senzillament perquè els homes mai aplicaren al seu vestuari, llevat de casos singulars com el de Klimt, l’estil modernista.
Així la sensació final és que “tot és modernista” però en veritat res ho és, més aïna tot és una ficció històrica amb un divertit entusiasme per semblar personatges lluny del present.
GABRIEL GUILLEM. Regidor del Grup Municipal del PP d’Alcoi