La fi d’una etapa d’ofici i devoció compartits

Gregorio Casasempere, Gori, i Trini Miró van començar en el Conservatori com a alumnes de la llavors Escola Municipal de Belles arts, que comptava en aquella època amb tres seccions: música, dansa i pintura. Posteriorment, els dos serien professors del centre en les seues respectives disciplines, caps d’estudis sota la direcció de Javier Darias, i també van estar al capdavant de tots dos una vegada aconseguida la independència dels estudis reglats de dansa i música. Casasempere va ser director entre 2012 i 2017, mentre que Trini Miró ho seria un temps abans, prèviament a la seua etapa en política, en el període 1997-1999.

Trini Miró: “A part de tot això, hem treballat junts en nombrosos projectes, en moltes òperes, ell ha sigut professor meu…, meu i de multitud d’alumnat del Conservatori de Dansa…”.

Gregorio Casasempere: “És una qüestió d’edat (riures), si vosaltres haguéreu vingut a estudiar ací (es dirigeix a mi com a entrevistadora i al fotògraf) també us haguera fet classe” (de nou riures).

En el cas de Trini Miró, va fer un parèntesi durant els 16 anys de dedicació a la política. Recordar que va entrar com a regidora de l’Ajuntament d’Alcoi pel Partit Popular en 1999 i va ser consellera de Cultura i Esports del govern de la Generalitat entre 2007 i 2011. Exceptuant això “hem estat treballant braç a braç i, a més, hem de ser dels treballadors més antics de l’Ajuntament, perquè fa un parell d’anys estàvem en el lloc 7 i el 8 dels 800 amb què compta Alcoi en aquests moments, portem des de l’any 79 en nòmina”, remarca Miró.

–Com afronten la jubilació un músic i una ballarina, sent dues professions vocacionals per a tots dos?
GC: “Primer, dir que jo no crec en la jubilació, tinc el privilegi de treballar en el que m’agrada, i eixe treball, en el meu cas, ha sigut per devoció i per passió. Si que deixaré de fer classes, eixa seria l’única novetat, però continuaré dedicant-me a la música plenament des de l’àmbit més particular o privat, o no tant, ja que estic vinculat a altres institucions com l’Orquestra Simfònica. Així que fins que el cos aguante i les facultats m’ho permeten, continuaré exercint com a músic. Vaig estar considerant quedar-me en el Conservatori fins als 70 anys, cosa que legalment podia fer, però com tinc projectes importants i irrenunciables, necessite temps per a treballar en ells, per això la meua decisió: em jubile per a dedicar-me a altres coses”.

TM: “En el meu cas, jo em jubile anticipadament amb 63 anys, porte ja temps sense dedicar-me a la docència a causa d’una malaltia que vaig tindre en les oïdes i em van declarar una malaltia professional que no em permetia enfrontar-me a sorolls forts com suposava estar donant les classes de dansa espanyola. Des de llavors m’he dedicat més a la part més administrativa, gestió del centre, coordinació, atesos els pares i altres. He de dir que és una tasca que l’he gaudida molt durant aquest temps, però arriba un moment en què et planteges fer altres coses. Coses que he hagut de renunciar per no tindre temps i que ara les podré fer, a part d’estar més amb la meua família, que li vaig restar molt de temps sobretot quan vaig estar en política, ara als meus nets, i en definitiva dedicar-me temps a mi, continuar estudiant i enriquir-me”.

En aquest punt de la conversa ens detenim a parlar de l’origen de la vena artística de tots dos. Gregorio Casasempere pertany a una família de gran tradició musical, però en el cas de Trini Miró també va existir eixa vinculació amb la música, sent que el seu pare, sense dedicar-se professionalment a això, va ser considerat com un gran ‘acordeonista’. A més, el seu germà era guitarrista i “la música sempre va ser present en qualsevol reunió familiar, llavors jo, quan era xicoteta, els meus pares deien “perquè ella que ball”, sempre ho he portat dins, en la sang com sol dir-se”, recorda.

–Tornem al Conservatori, com ha sigut l’evolució i el creixement del centre al llarg de la història?
GC: “Cal tindre en compte la transformació patida per una estructura que va començar sent netament municipal, la llavors Escola Municipal de Belles arts, una de les més antigues de la Comunitat Valenciana, que es crea en 1961. Amb la democràcia, l’Ajuntament, de mans de l’alcalde Pepe Sanus, decideix que vol un centre més potent i amb projecció de futur i comença la contractació directa de personal. Els primers professors van ser els directors de les entitats musicals locals i a partir de l’any 83 és quan el centre és reconegut de manera oficial i, ja posteriorment, se li concedeixen a Alcoi els dos conservatoris: el de dansa i el de música. La conclusió final és que el centre ha crescut sempre en funció de la demanda social fins a convertir-se en un conservatori professional”.

TM: “Jo crec que l’evolució del centre ha vingut donada per les diferents normatives que han anat sorgint amb el temps, és a dir, nosaltres naixem com una escola municipal, la voluntat de l’Ajuntament de llavors era que es professionalitzara i que es pogueren emetre títols, llavors ens fa dependents del Conservatori d’Alacant. Després vindria la creació dels conservatoris superiors en les tres capitals de província i, en el cas d’Alcoi, dansa i música sempre han anat de bracet, fins que per circumstàncies i a causa de la demanda, el Conservatori de Música es professionalitza, això va ser l’any 96. Però molt abans, de la mà de l’alcalde Pepe Sanus i del llavors director de les tres seccions, Javier Darias, ja existeix aquesta voluntat d’homologar els estudis, fins que l’any 89 ens venim a l’edifici del carrer Joan Cantó”.

Pot llegir l’entrevista completa en l’edició de El Nostre del dissabte 18 de novembre de 2023.