La contrarietat de l’homenatge
L’Ovidi Montllor se’n va anar un 10 de març de 1995. 20 anys sense la seva presència, i a la vegada 20 anys des que el vaig començar a conèixer. La seva mort va ser a Barcelona, ciutat que el va acollir durant tants anys i que considerava com a la seva segona casa. Malgrat el poc reconeixement que se li va atorgar en Alcoi, ell sempre va saber que ací és on passaria les seves vacances. La seva música és patrimoni de tots els catalanoparlants, però m’agrada pensar que els alcoians per la nostra condició, sempre hem sigut més propers al que ell cantava.
Aquestes línies les signe 20 anys després de la seva mort, però no estan motivades per aquesta efemèride. Personalment no m’agradaria que es recordés a l’Ovidi pel fatídic aniversari de la seva mort, i que fóra oblidat fins d’ací altres deu anys. De fet no puc evitar sentir certa contrarietat quan veig els nombrosos homenatges que se li han dedicat al llarg d’aquest any. Per una part m’ompli d’orgull veure com el seu llegat està més present que mai a tot tipus d’actes culturals. Festivals i grups de música en valencià reivindiquen la seva figura mitjançant cançons, s’organitzen exposicions artístiques i fotogràfiques al seu honor, i fins i tot es prepara una pel·lícula documental sobre la seva vida. No obstant crec que amb tot aquest seguit de reconeixements estem perdent un poc de la seva essència.
A causa de la meva edat no vaig tindre l’oportunitat de coincidir mai amb Ovidi, però el fet d’escoltar les seves cançons al llarg dels anys m’ha permès conèixer-lo una mica. Com a part de la seva autocrítica deia que, “tancat a casa la major part del temps, no sóc amant de llepar, no tinc déus”. I així és com jo el veig, una persona senzilla i humil, que fugia de l’atenció mediàtica i que actuava d’acord amb uns forts principis. Ell no li cantava enèrgicament al vent, però en canvi era capaç de convertir un sòrdid record d’infantesa en la cosa més bonica i preciosa. Tampoc ens instava a tombar l’estaca on estem tots lligats, però ens feia veure l’opressió d’un poble com una fera ferotge, a una fabula que fins i tot un nen podria entendre. Sense apel·lar a consignes o grans himnes, contava la realitat a la seva manera. La metàfora i l’humor negre eren les armes amb les quals lluitava contra la censura i que millor el definien com a artista.
La seva reivindicació ha continuat anys després de la seva mort, quan el govern del PP el considerava una amenaça contra la seva corrent de pensament blaverista. Per això dic que la normalització i el reconeixement de la figura de l’Ovidi, li resta un poc de valor a una producció artística que va nàixer en part motivada per l’opressió, l’oblit i l’escàs suport.
Amb les meves paraules no vull semblar contradictori ni que paregui que m’opose a tots els actes que promouen el seu record. Solament voldria que a partir d’ara tots el tinguérem present de forma permanent. La memòria d’Ovidi Montllor no mereix ser fruit d’una estúpida moda “progre”.