La construcció identitària

Objecte de debat i a vegades conflicte resulta definir les nostres característiques identitàries. Ocorre per exemple a l’hora d’adscriure’s a una classe social, on trobant-se com es troba d’estigmatitzat l’estament obrer, l’individu tendeix a identificar-se amb la classe mitjana. Aquesta estigmatització es construeix sobre la base d’un estereotip negatiu que s’intenta eludir amb la perteneixença a un altre grup social. En Anglaterra aquells que pertanyen a la subcultura “chav”, o a l’estat espanyol els coneguts com a “canis” o “chonis”, representen en certa manera una manifestació de la classe baixa i a la volta objecte de burla i escarni per gran part de la població.

En una societat on les qüestions racials, de gènere o orientació sexual van assolint tot el respecte que mereixen, perquè hauríem de fer una excepció amb aquells que conformen els estaments menys afavorits? Fins i tot en Alcoi barris com el de Batoi, orgullosos d’acollir als seus carrers gent humil i treballadora, han hagut de suportar en altres temps indesitjables estereotips. Pareix doncs que intentem construir la nostra identitat d’acord amb el rebuig que sentim envers una imatge pròpia que no estem disposats a acceptar.

Els moviments nacionalistes com ara el basc o el català presenten aquesta mateixa fórmula de construcció identitària, com a contraposició a la idea d’un estat centralista sense espai a la pluralitat.

I jo pregunte, qui podria culpar a un ciutadà que davant la impossibilitat de sentir-se identificat amb un país que pateix aquests mals, idealitze els seus orígens més propers?

Més curiós resulta en canvi el procés pel qual la “colònia” adopta la imatge identitària que la “metròpoli” té d’ella, encara que aquesta tinga un caràcter despectiu. S’aprecia clarament al si de la comunitat afroamericana quan s’accepta el terme pejoratiu “nigga” entre els seus membres, o sense anar més lluny a l’àmbit alcoià, quan algun veí de la ciutat va considerar bona idea consagrar la nostra imatge de caragols amb un enginyós disseny per als adhesius.

És clar, la marcada dicotomia entre el territori propi i l’alié que defensa el nacionalisme, comporta entre d’altres un cert efecte reduccionista. Una visió excessivament local tendeix a simplificar la realitat fora de les nostres fronteres, pel que no resulta estrany per als occidentals parlar per exemple de cultura africana o asiàtica, sense considerar l’àmplia diversitat d’aquests continents.

De fet el concepte de cultura juga un paper fonamental l’hora de cohesionar als subjectes d’una col·lectivitat. Alguns sociòlegs han encertat al afirmar que la cultura és una ferramenta de control que estableix una relació orgànica entre una població i un territori, a la vegada que una unitat d’organització política.

Amb tot açò intente posar de manifest la importància i complexitat que suposa per a un col·lectiu adoptar una personalitat pròpia.

Em temo que el concepte d’alcoiania, que tant s’ha intentat relativitzar amb la nostra ironia característica, ens defineix més del que voldríem admetre.