Kikirikí

Una parella de la capital –té igual quina capital és– farta de tot un any de sorolls de tràfic, de sirenes estridents d’ambulàncies, dels bombers, de la policia, farta del soroll de l’aire condicionat, dels camions de la brossa buidant contenidors, i del volum de la tele del veí sord, va contractar uns díes d’estança a una casa rural de la Pontevedra profunda per a donar-se un bany de calma i tranquil·litat, però no contaven que al corral de tan paradisíac lloc hi havia un gall què, com a bon pollastre que era, amo del corral, cantava tots el díes a les cinc del matí tocant diana, una cosa que a esta parella d’urbanites es va semblar intolerable. Van fer les maletes el primer dia que va cantar el pollastre, i se’n van anar, posant a caldo a l’establiment per consentir que el gall cantara pel matí.

Es pot ser més estúpid? Van escriure a les xarxes socials crítiques molt dures sobre esta casa rural perquè no informava de que tenien un pollastre que cantava a la matinada, i jo em pregunte què collons pensava esta parella d’urbanites quan van decidir passar uns díes al camp. Potser pensaven que els galls no canten, que els burros no rebucen, i que les oques no fan cuac-cuac? Protestar perquè a una casa rural canten els pollastres és un signe d’idiotesa com pocs, i fent pública la seua indignada queixa cauen en el ridícul més clamorós.

I parlant de molèsties rurals, que no els passe pel cap a esta parella vindre a una casa rural de qualsevol poble de la comarca si el poble en qüestió està en festes. Si ho fan, escoltaran el ximpum ximpum repetitiu d’una música espantosa tota la santa nit i a tota pastilla fins les set del matí. I els veïns ho toleren, i no protesten molt, com si les festes justificaren el desgavell. A mí, front això, el gall que canta a les cinc del matí em sembla Mozart. Moltes vegades em pregunte per a què ens han servit dos mil anys de civilització.